dissabte, 29 de maig de 2010

Mal de queixal



Gràcies a Déu, el meu dentista no s'assembla gens al del vídeo d'aquí dalt (és una escena de La pequeña tienda de los horrores, un magnífic musical, al meu parer). El meu dentista és un tipo sèrio, educat i que inspira molta confiança. Dilluns vaig anar a veure'l: tenc mal de queixal per primera vegada a la vida. Uf! Ara entenc certes coses per part de gent propera: males cares, mals humors, i pena, molta pena. Sembla impossible que "una cosa tan petita" em pugui condicionar tant... El dolor constant i la preocupació pel que passarà al final em fan estar malament, no estic al 100% i ho veig tot amb un punt entre el neguit i l'emprenyadura, tot i què m'esforç en què els altres no ho notin gaire i no en paguin les conseqüències.

Al voltant d'això, he pensat que el dolor m'ha condicionat a la vida més del que creia. Tant el dolor físic com el mal d'ànima em fan veure el món d'un color especial: una mescla de vermell "ràbia", verd "enveja comparativa" i negre "fons de pou". I és una pena, perquè el món és molt millor quan et permets veure'l de color rosa "flower power", blau "tranquil" i taronja "primavera".

En fi, tornant al queixal, al qual ara xifonaré amb un fru-fru recén comprat, tendré paciència. Esper que per la seva part l'antibiòtic faci el que ha de fer, que tot se'm calmi i que dia 8 em puguin matar el nirvi (això sona fatal, però m'han dit que no hi ha per tant i que conservaré íntegra la meva estimada barramenta). Com a BSO al post, no m'he pogut (bé, no he volgut) reprimir. Aquí teniu el "pena-penita-pena" de na Lola. Anava a posar la versió d'en Serrat, però és massa tova, bona, però massa "blandengue". Preferesc el poderío de La Faraona, m'ho dec a mi, i al meu queixalet.

Si en el firmamento poder yo tuviera,
esta noche negra lo mismo que un pozo,
con un cuchillito de luna lunera,
cortaría los hierros de tu calabozo.
Si yo fuera reina de la luz del día,
del viento y del mar,
cordeles de esclava yo me ceñiría
pot tu libertad.

Estribillo

¡Ay, pena, penita, pena -pena-,
pena de mi corazón,
que me corre por las venas -pena-
con la fuerza de un ciclón!
Es lo mismo que un nublado
de tiniebla y pedernal.
Es un potro desbocado
que no sabe dónde va.
Es un desierto de arena -pena-,
es mi gloria en un penal.
¡Ay, penal! ¡Ay, penal!
¡Ay, pena, penita, pena!

Yo no quiero flores, dinero, ni palmas,
quiero que me dejen llorar tus pesares
y estar a tu vera, cariño del alma,
bebiéndome el llanto de tus soleares.
Me duelen los ojos de mirar sin verte,
reniego de mí,
que tienen la culpa de tu mala suerte
mis rosas de abril.

2 comentaris:

Aineta ha dit...

Diuen que un mal de queixal és pitjor que el mal de part...

Filadora ha dit...

Pel dia 8 falta poquet! ànims nena!
i súper normal que mals i preocupacions facin modificar el color en què veus la vida. Ocasions així, però, també ens fan més conscients de com estem de bé quan no en patim cap ni una!
El vídeo de la petita botiga dels horrrors m'ha encantat!