dijous, 29 d’abril de 2010

La clau dels meus records


La cançó va entrar-me a dins mentre conduïa, durant la fantàstica hora del programa Delicatessen, d'Icatfm. És a dir, entre les 21 i les 22 hores, entre un dilluns i un divendres. Fou un moment gairebé màgic; em va fer sentir bé en uns dies en que em costava molt sentir-m'hi.

I a dins va quedar, immersa dins la mar de músiques, de veus, de paraules, de sons, de visions, de sensacions, de pensaments, de miratges, de tot el que ens bombardeja constantment.

Avui, setmanes més tard, navegava entre cançons de Serrat i de Sabina. No els conec gaire, no sabia que cercava, no cercava res. I de sobte m'han vengut al cap aquesta cançó (Por la mar chica del puerto), el nom de la cantant (Mayte Martín), i el poema (de Manuel Alcántara, a qui no coneixia).



I aquí la teniu. He sentit el mateix que la primera vegada. Ho necessitava. Estic cansada de pèrdues, de despedides. Estic cansada de la mala rutina. Necessit aire, respirar la franquesa de les idees clares, deslliurar-me de la pena, i sinó pot ser, al manco instal·lar-la dins d'una capsa cada dia més petita.

Por la mar chica del puerto

Por la mar chica del puerto
andan buscando los buzos
la llave de mis recuerdos.

(Se le ha borrado a la arena
la huella del pie descalzo
pero le queda la pena.

Y eso no puede borrarlo.)

Por la mar chica del puerto
el agua que era antes clara
se está cansando de serlo.

(A la sombra de una barca
me quiero tumbar un día;
echarme todo a la espalda
y soñar con la alegría.)

Por la mar chica del puerto
el agua se pone triste
con mi naufragio por dentro.

Manuel Alcántara


2 comentaris:

Aineta ha dit...

Molt maco! La pena et fa ser con ets. És clar que no ha de dominar tota la teva vida

miratuporlondres ha dit...

Per trobar cançons desconegudes ets la number one. I a més a més, són bones, que és lo que té més mèrit.....