diumenge, 4 d’abril de 2010

Jardí d'hivern



En certa manera, estic alleugerida. En el sentit de buidor, em sembla. Acab de passar uns dies dolents, d'una incertesa difícil de sostenir. Avui ha acabat tot, i ho ha fet constatant que aquest "tot" s'havia convertit en "no-res". Esper haver vessat les darreres llàgrimes. I sinó, no passa res, ploraré el que calgui, faré el que calgui per recuperar-me al més aviat possible.

Començar de zero amb el record a les espatlles, això és el que cal fer a partir de demà. Pentura és per això que em sent tan freda, no estic segura de com aniran les coses: el meu món ha fet un nou gir, tal vegada no de 180º però gairebé. Ho assumesc, com s'assumeixen les coses inevitables que ens passen a la vida, i assumesc les marques que aquesta darrera batalla m'ha deixat.

L'hivern, aquest hivern encara no ha acabat, no hauria d'haver esperat clemència. Un trist jardí d'hivern m'ha donat una gran felicitat, però venia protegida per unes espines que se m'han clavat a la carn i a l'ànima. Serà per a bé, també ho sé: s'atraquen l'ansiat i fresc jardí de primavera i el calorós i humit jardí d'estiu, i els gaudiré com mai ho he fet. Esper...

2 comentaris:

Filadora ha dit...

Tot anirà bé Xicaranda, com tu dius, no ens queda altra que assumir les coses inevitables que ens passen a la vida. I també crec amb aquella frase "el que no ens mata ens fa més forts", me la repeteixo sempre que ho necessito.
Aviat serà estiu.
Una abraçada enorme.

Aineta ha dit...

Les coses dolentes ens fan més forts i millors. Ànim! Una aferrada