dimecres, 21 d’abril de 2010

Al final del llibre

En el pais de las vacas sin ojos, de Eugenia Rico (Martínez Roca, 2007)

Un llibre estrany, diferent. Una subjectiva manera de descriure un viatge, en certs moments de forta duresa. Avui l'he comentat amb un grup de gent ben variada i a la majoria no li ha agradat llegir-lo. És comprensible. L'escriptora ens ho posa difícil amb els seus bots temporals i amb les seves instrospeccions, però més enllà de tot això hi hem pogut trobar coses possitives. En destac una sobre la resta, la confirmació de què, per sobre -o més ben dit per sota- del crisol de cultures, de llengües i de religions que representa l'Índia, la dona és una constant que no entén de diferències: "[...] me descubrirán que ser mujer es un lazo universal, una raza de oprimidos que hace crecer la hierba y salir el sol, la raza que hace que, en todo el mundo, los niños lleguen a mayores", diu l'autora. També en destac el paràgraf de sota, ja al final del llibre:

De muchas maneras diferentes, el viaje a la India es el eterno retorno. Imágenes que parecían cotidianas, cuando estabas allí, vuelven a ti desde el regreso con la fuerza de alucinaciones. Éste es un viaje que no sólo se hace con los ojos, sino sobre todo con la memoria.

El viaje es como el negativo de una foto. El regreso es lo que permite verlo a todo color. La memoria es el líquido de revelado que aclara contornos y define perfiles.
Apuramos las páginas para terminar un libro y los kilómetros para llegar a alguna parte, para descubrir que al final del libro, del viaje y de la vida, sólo nos queda volver a empezar, abrir otro libro, partir en otro viaje y, tal vez, como creen los indios, volver a nacer.

Això mateix: al final de qualsevol moment, fase o procés, domés ens queda tornar a començar. És una bona opció. I més si ho duim a terme aprofitant allò après, allò viscut, allò patit, allò gaudit.

Com a banda sonora, un fragment d'una de les millors pel·lícules índies i ambientades a l'Índia (no són moltes, també ho he de dir) que he vist mai. Lagaan, érase una vez en la Índia. Qualque dia us parlaré més d'ella.


1 comentari:

Aineta ha dit...

Ser dona és una cosa molt especial, molt dura però també molt interessant. Jo no ho canvio