dimarts, 9 de març de 2010

La vida secreta de les paraules



La vida secreta de las palabras. La pel·lícula d'Isabel Coixet em va agradar molt, i també la banda sonora, totes i cada una de les cançons, però en tenc una de preferida: Tiny Apocalypse, de David Byrne. Ahir vaig enrecordar-me d'ella i vaig decidir que la inclouria en un dels propers posts. I ha estat avui.

Em costa creure en la possibilitat d'un diàleg franc i sincer, em costa creure-hi quan no som capaços d'entendre que cada un de nosaltres veu el món des del seu punt de vista, que aquest punt de vista és per tant subjectiu, pero que és al mateix temps la nostra essència, la que ens permet comunicar-nos. Estic a anys llum de poder arribar a conclusions més elaborades, no estic segura, per tant, de saber-me explicar.

Crec que les paraules tenen una vida secreta, i això m'imposa molt de respecte. És tan fàcil jugar amb elles! Usar-les com a arma! En els dos casos tenc les de perdre: no som bona jugadora i no m'agraden les armes. El que si m'agrada és usar-les com crec que s'han d'usar totes les eines, és a dir, per allò per al que s'han inventat. En el cas de les paraules, està clar, per comunicar. I vull pensar que, gairebé sempre i dins de la meva subjectivitat, és clar, les utilitzo evitant segones i terceres intencions, amb la ferma voluntat de no fer mal sinó amb la d'explicar el que sent i el que sé, d'acaronar, d'estimar, d'ajudar. Procur evitar, en moltes ocasions amb escàs èxit, donar consells, i fer anàlisis i judicis en veu alta, no per res, sinó perquè no crec que els meus siguin millors que els dels altres.

Em sap greu no haver-me explicat millor, ja pens en les al·legacions en contra que algú podrà fer-hi, que és probable que jo no sigui capaç d'entendre, i dono així la raó a una amiga que parlava no fa molt de la incomunicació, però és el que sent, sense rerefons.

Ara m'ha vengut al cap (sé que és un doi, però els blogs estan entre altres coses per publicar-ne algun) que és possible fer una comparativa entre les diferents maneres de pensar i els diferents gustos musicals: aquesta cançó m'encanta, a molts no. Qui té millor gust musical?

2 comentaris:

Filadora ha dit...

Jo crec que t'has explicat molt bé! El més important, per mi, és posar voluntat per entendre les paraules dels demés, és a dir, per entendre la seva naturalesa. Només parlant i escoltant, aconseguirem conèixer la persona del nostre costat.

Aineta ha dit...

EL problema és que la segona intenció que evites, a causa de la subjectivitat potser la primera intenció d'un altra i ja tenim la incomunicació. Tant se val, ho feim el millor que podem o sabem