dilluns, 8 de març de 2010

En fi...



Una història d'amor una mica patètica per als dos petardos que la protagonitzen. Però és una trama entretinguda i divertida per als espectadors que han pogut trobar entrades: estaven molt bé de preu i ja s'han esgotat. Cada acte és sorpresivament més excèntric que l'anterior: els autors del llibret s'han lluït. És evident que els actors acaben esgotats en cada sortida a escena, deu ser per això que els entreactes són més llargs de l'habitual. L'únic que no acab de veure clar és que sembla que improvitzin, deu ser que no s'han acabat d'aprendre el guió, o que són mals actors, o que el director ho vol així.

Fris de saber quin és el final, trob que estan allargant massa la història. El darrer acte ha estat previsible i repetitiu: al meu parer, el tema de l'al·lèrgia comença a tenir un cert regust a "macguffin"...

Que com es titula l'obra? És curiós, els autors han decidit no posar-li títol, així que resulta que tothom li diu com vol: Dos trastos i un destí, L'amor es respira a Urgències, Saps la darrera d'aquells dos?... Jo, personalment, l'he titulada No me'n puc avenir.

En fi, coses del teatre modern...

2 comentaris:

Aineta ha dit...

Jo si que no me'n puc avenir! Podria ser Titanic?

Xicarandana ha dit...

Titanic, justament? No fotis!!!