diumenge, 21 de març de 2010

El perill



Fa dos dies vaig gaudir enormement un concert de Revólver. Cançons com aquesta, El peligro, em posaren la pell de gallina. Sempre havia sentit la música únicament a partir de la melodia; els darrers temps, però, i cada cop més, sent la música també a partir de la lletra. I la d'aquesta cançó és especial.

Ara, mentres l'escolt, una tristesa enorme me menja el cor i els ulls se m'humedeixen per moments. Avui més que mai hi ha estrofes que semblen fetes per a mi. Tota la vida esquivant la vida, i ara la vida m'omple del tot, tant i tan ràpidament que em costa assumir tot el que estic perdent i tot el que estic guanyant durant el camí.

Som feliç? Si. Però aquest "si" no implica el The end habitual en el cinema, sinó que significa que cal continuar lluitant, amb el cap ben alt, amb la decisió als llavis, la conciència tranquil·la i la mirada neta.

La balança, sempre la balança: la tenc de nou sobre la taula, estic a punt de prendre una de les decisions més importants de la meva vida, tal vegada la més important. Estic preparada, perquè el perill no és qüestió d'un parell de cops, sinó en no saber on anar.

El peligro
El peligro no es cuestión de un par de golpes,

el peligro es no saber a donde ir,
el peligro es no encontrar jamás tu sitio
y sentir que ya llegaste sin salir.

El peligro es el fantasma que planea
sobre aquello que juraste un día alcanzar
y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo
una cifra, una letra y a volar
una cifra, una letra y a volar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es perder a quien se ama,
con la furia que desata el huracán,
comprobar que en casa ya no espera nadie
y que no hay nadie a quien puedas esperar
y que no hay nadie a quien puedas esperar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es cuando queman las entrañas,
por amor o desamor que más me da,
y el valor se te hace escarcha
y el aire explota y amarga
en tu pecho por la mujer que se va
en tu pecho por la mujer que se va.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

2 comentaris:

Aineta ha dit...

Ser feliç també implica pendre decisions per mantenir la felicitat, però com tot, semple implica un risc

Frannia ha dit...

Jo el que no entenc és perquè seguir el camí i guanyar ha d'implicar perdre altres coses, sobretot quan no són camins oposats ni contraris. Però tu mateixa ho dius: sembla que ara no saps funcionar d'altra manera si no és posant en marxa la balança. Potser un dia descobriràs que tot podria haver anat perfectament dins el mateix plat.