diumenge, 28 de febrer de 2010

Una experiència



Ahir em vaig tirar per primera vegada per una rosseguera. No fou una bona experiència: no estava preparada físicament, i menys després d'una forta pujada de tres hores. A sobre, la por i els nirvis que solem tenir les primeres vegades. Me'n vaig sortir sense cap os romput, però exhausta i sense energies per acabar el que quedava d'excursió (que no era poc ni fàcil). Ho havia donat tot a la pujada i a la rosseguera, ja no em quedava res, les cames i els braços no m'obeïen, i la por de no arribar, la impotència de no poder més i el sentiment d'haver-me equivocat no em deixaren gaudir del camí, que és el que m'agrada fer quan vaig a la muntanya.

Vaig arribar, si, però tard i malament. Desanimada. Equivocacions, equivocacions i més equivocacions em feren passar unes males hores a qui m'acompanyava i a mi. Una sort que no passàs res, això ho he d'agrair.

Què he après, de tot això? Que puc fer més del que pens, que em deix influenciar fàcilment i que m'he de refiar més de les meves intuïcions ("algo" em deia que no anàs a aquesta excursió i em vaig deixar convèncer).

I també que el meu allí donde la espalda pierde su casto nombre té una utilitat que havia oblidat: meam si m'explic, jo no vaig baixar la rosseguera com aquests tipos del vídeo, a estones la baixava com si baixàs per un tobogán, però us assegur que les pedres em recordaven a cada moment que no ho era...

En fi, tot són experiències...

5 comentaris:

Frannia ha dit...

Està clar que la dita aquella de "l'amor mou muntanyes" ha pres una nova dimensió: "l'amor mou a na Carme a la muntanya". Ai, reina, ves alerta, per favor.

Aineta ha dit...

Ja hi tornaràs...

pH ha dit...

Jo vaig baixar un tros així (a l'Aneto) i t'ho ben asseguro que les galtes del meu cul encara ho recorden. :-)

Susana ha dit...

No tenía ni idea de que existían este tipo de bajadas ... sinceramente, no le encuentro ninguna gracia, lo menos malo que te puede pasar bajando así es que te rompas la cabeza. Con lo satisfactorio que puede llegar a ser simplemente alcanzar una cumbre, por pequeña que sea (cada uno dentro de sus posibilidades, como en todo).

Malena ha dit...

Ja, ja, Carmeta, sembla mentida que no els coneguis, això jo ho vaig fer dos cops devers els 20 anys, ara ni se m'ocorreria! ja ho diuen, l'experiència és un grau i de tot s'aprèn, sobretot de les males experiències, no t'hi tornaran dur a escoltar es sermó, segur!.