dijous, 11 de febrer de 2010

A la mononucleosi



Mirau si estic romàntica aquests dies que, tafanejant per YouTube, m'he topat amb aquesta cançó tan guapa i en lloc de fer-me pensar en qui m'hauria d'haver fet pensar, m'ha fet pensar en la meva companya inseparable de les darreres setmanes, aquesta malaltia que tant m'ha preocupat (i em preocupa a estones).
Si, ja sé, una miiiiiica irreverent tot plegat, però carai, estic contenta d'estar recuperant el bon humor i la gana. Sobre tot la gana, la de menjar, i també l'altra, la de fer coses.

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué
ni me viniste a buscar.
Tú estabas donde
no tenías que estar;
y yo pasé,
pasé sin querer pasar.
Y me viste y te vi
entre la gente que
iba y venía con
prisa en la tarde que
anunciaba chaparrón.

Tanto tiempo esperándote...

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué
ni me viniste a buscar.
Yo estaba donde
no tenía que estar
y pasaste tú,
como sin querer pasar.
Pero prendió el azar
semáforos carmín,
detuvo el autobús
y el aguacero hasta
que me miraste tú.

Tanto tiempo esperándote...

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué,
ni me viniste a buscar.

3 comentaris:

Frannia ha dit...

Reineta, no et perdon que utilitzis aquesta cançó per il·lustrar la teva relació amb la mononucleosi :) ostres, que és la "nostra" cançó (la d'en H. i jo), no ho sabies?

Aineta ha dit...

Un poc fort dedicar una cançó a una malaltia, no?

Xicarandana ha dit...

Ups!!!
Perdona, Frannia, val?
I, si, Aineta, vistes les conseqüències i amb la distància adequada, si que crec que és un poc fort haver-ho fet...
Esper que en Serrat em perdoni, i en H. també...