divendres, 12 de febrer de 2010

I no frissau que arribi ja?



Setmanes i setmanes de grisors, de fredors i de foscors m'han passat factura, enguany més que mai. Serà l'edat. I això que aquest hivern m'han passat coses bones, d'aquelles que recordes de per vida. També n'han passades de dolentes. A grans trets, el mal temps m'ha anat calant la pell, la carn, fins arribar als ossos. He sentit com m'han anat minvant les energies i, per extensió, les alegries.

I avui he vist el sol a casa. I l'he gaudit per primer cop en mesos. M'han bastat un parell d'hores de bon temps per recompondre'm, no del tot, però si bastant. Sense fer res de l'altre món: asseure al pedrís, passejar pels voltants de la casa, contemplar l'aviram, paupar cans i moixos, sense presses. L'aire era càlid, igual que la llum, i no feia vent.

Per a mi ha estat el primer avís: el bon temps no ha arribat encara però ja comença a caminar cap aquí, i enguany serà esponerós i exhuberant, ho sé. I serà gràcies a la força d'aquest hivern que ja està mig cansat i frissa de partir, un hivern que ens ha netejat i enfortit.

I per què aquesta cançó? Doncs perquè escoltar-la em produeix el mateix efecte que aquestes dues hores de sol: m'escalfa el cor i el cos. I no exager: a l'estiu no m'agrada escoltar-la, em fa calor.

Bé, d'acord, si que exager una micona, però això està en la meva naturalesa, ja ho sabeu...

Bona nit...

1 comentari:

Aineta ha dit...

El sol sempre és un bon reconstituent, però no fris de que arribi l'estiu, cada cosa al seu temps