dilluns, 22 de febrer de 2010

Després de dues setmanes...



Després de dues setmanes d'estar a casa per baixa forçosa, avui he tornat a la feina. Il·lusió, el que es diu il·lusió, no me'n feia molta. Tampoc es pot dir que no en tengués ganes. Simplement, ja no sent el que sentia abans, em sembla que ha estat durant massa temps el centre del meu món. Però no me'n penedesc de res, absolutament de res, lo fet, fet està, i he après molt durant el procés. Que el procés podria haver estat moooooolt més curt? D'acord. Som lenta, què hi farem?

La qüestió és que ara, on estic, la feina és per a mi el que sempre m'havien dit i mai havia entès: la rutina i la grisor són les que comanden. No sé on són el nirvi, l'emoció, la sensació d'estar engrescada i la voluntat de fer més i més cada dia, i de fer-ho millor.

Els darrers temps tot està pautat, tot és previsible, no hi ha moltes sorpreses i, quan n'hi ha, no solen ser bones. Així que resolc les meves tasques d'una manera correcta, amb uns moviments estudiats mentres mantenc un somriure tranquil a la cara. Si, exactament de la mateixa manera que The Fleetwoods canten Come softly to me. I ja em va bé, qui més ha contribuït perquè sigui així he estat jo mateixa...

Serà que passen els anys.