divendres, 15 de gener de 2010

Ho confés: m'agrada



No és el tipus de música que m'agrada, no són els cantants que m'agraden, no és la lletra que m'agrada. La primera vegada que la vaig escoltar em va posar la pell de gallina -i no de plaer, precisament- i em va provocar un rictus histèric a la boca que volia assemblar-se a un somriure. Una persona molt important per a mi volia que l'escoltàs i va posar el seu mòbil en marxa i, hala, a escoltar-la s'ha dit! I sense anestèsia ni res. Em va dir que li recordava a mi. No me'n podia avenir...

La segona vegada que la vaig sentir em va fer una mica de gràcia, vaig pensar que aquesta cançó s'havia convertit, sense esperar-ho, en una cosa més que compartíem.

La tercera vegada la vaig sentir, amb coros en directe i tot, en una trobada inoblidable i acompanyada per la persona abans esmentada. Em va tornar a posar la pell de gallina, aquest cop de felicitat.

Podria haver estat una cançó d'Ella Fitzgerald: hagués estat meravellós. Podria haver estat una cançó de Nat King Cole: hagués estat molt i molt bé. Podria haver estat una cançó de Rufus Wainwright: hem de ser realistes, hagués estat ciència ficció. Podria haver estat una cançó de Revólver: hagués estat llògic.

I la nostra primera cançó ha estat precisament aquesta, una de Melendi i d'una tal Húngara. Qui m'ho havia de dir! Però no la canviaria per res del món, no en vull cap altra, de cap manera. Perquè és nostra. I si vénen més cançons -que esper que si- desig que les poguem compartir com compartim aquesta.

PD.: Que consti que faré tot el que pugui perquè la propera sigui més del meu estil...

1 comentari:

Aineta ha dit...

La lletra està força bé, però l'estil musical...