dijous, 7 de gener de 2010

El llac



Dissabte passat vaig passar la nit a un refugi a la vorera d'aquest embassament. Si ho volgués novel•lar una mica, diria que vaig passar la nit a una caseta solitària a la vorera d'un llac solitari, però tenc la prosaica tendència a ser molt estricta amb les descripcions que faig.

La companyia fou molt bona; el menjar, excessiu; els riures i els somriures, inacabables... Ho repetiré? No ho sé. El llac venia amb drac incorporat: un drac que se’m va enganxar al nas i a la gola quan la nit va caure sobre nosaltres. No em deixava dormir, el sentia sobre meu, dins meu, com una boira negra que em menjava des de dins.

Després de cinc dies, cap dels sortilegis fets m’ha servit per desempellagar-me d’ell. No em deixa viure, m’està deixant sense energies. Fins i tot m’ha deixat un estigma, imagin (i esper) que transitori, sobre els llavis. Tal vegada hagi de tornar al llac i deixar-lo així a la seva llar. Pentura és el que vol, no ho sé.

Si ho volgués novel•lar una mica, diria que és un drac. Però la metgessa ho va tenir ben clar des del moment en què vaig entrar per la porta de la seva consulta: tenc un refredat, un maleït refredat... En fi, el meu drac és de lo més normal en aquesta època de l'any, però m'agrada pensar que em va aglapir precisament a la vorera d'aquest llac.

1 comentari:

Frannia ha dit...

Idò amb mi viu ara el seu germà bessó, i això que no m'he refugiat dins cap caseta solitària de llac solitari. Deu ser per la meva coneguda i constant tendència a novel·lar :)