divendres, 31 de desembre de 2010

Mentres duri la cançó



S'atraca el canvi d'any, i no puc evitar sentir-me sola. Estic enrabiada amb mi mateixa perquè no és veritat que ho estigui: tenc aprop els meus. Però em falta gent, n'hi ha amb noms i llinatges, altres no n'arribaren a tenir.

Supòs que és qüestió d'anar-s'hi acostumant. Escoltaré la cançó i després em pintaré un somriure a la cara, serà el millor.

Vaig a fer dissabte...



Avui acaba l'any, ho dic per si no ho sabíeu... En fi, no hi ha altra notícia, aquesta i la de que ens pugen la corrent, però res més... No ho celebraré fent bulla, no serà com l'any passat. Estaré a casa, tranquil·leta i amb la família. Esper, això si, aguantar fins a les dotze per fer el raïm amb els pares. Una amiga m'ha fet prometre que no "faria ses uvas" perquè, vista la meva progressió vital d'enguany, perilla que m'entrevessi amb un gra. Però li he contestat, literalment: "¿Quién dijo miedo?". La vida és risc i aquest, que és petitó, el puc assolir.

El més semblant a una festa que viuré serà a partir de demà, quan vendran a dinar a casa setze parents, entre tios, ties, cosins i cosines. I els pares per descomptat. Jo pos la casa i, en conseqüència, avui ens espera al meu germà i a mi un dia de "fer dissabte" (la veritat és que fa falta, que això ja fa picor...). I m'he aixecat pensant:
Primer, en el cafè amb llet i amb la llesca de pa amb confitura d'albercoc.
Segon, en encendre al foc a la xemeneia.
I tercer, en aquesta cançó dels QUEEN (en majúscula, és així com cal escriure el nom d'aquest grup). Tothom coneix aquesta cançó, "I want to break free", és magnífica. I tothom coneix el vídeoclip: impagable en Freddie passant l'aspirador. Encara record la cara del padrí quan, aquell dia que teníem la tele posada a casa seva, ho va veure, sembla que la mandíbula se li anava a desencaixar.

I passar l'aspirador és el que li toca fer al meu germà, i, clar, associació d'idees. La possibilitat m'ha fet somriure, però no us preocupeu, que no l'obligaré a adobar-se com en Mercury...

Casualitats de la vida: mirant el vídeo he vist que també mengen raïm. Encara no he decidit si me'l menjaré de la mateixa manera...

Us desig un bon any!!!

dimarts, 28 de desembre de 2010

EGB



Aquests dies estic revivint -encara no sé si per a bé- els meus anys d'infantesa gràcies a una trobada que antics companys de la EGB estan organitzant per d'aquí a uns mesos. M'han sorprès les ganes que tenc de veure'ls a tots ells: els que "em feien amic" i també "els que no". M'ha sorprès que alguns d'ells s'enrecordin de mi, amb els esforços que vaig fer durant vuit anys per ser una ombra invisible. M'ha sorprès veure'ns en fotografies de grup de quan teníem set i nou anys. I tot això gràcies al Facebook (a la fi li trob la utilitat!). En resum, una sensació agradable.

"Mamá no quiero ir al colegio", de Klaus & Kinski (Tierra, trágalos, 2010):

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí,

Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir,
Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir.

Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar,
Madre no debí comprometerme con la vida en general.

Mamá, no quiero trabajar,
Mamá, ni responsabilidad,
Mamá, no me quiero levantar.

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
O convenceme en que todo me va a ir.

Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar
Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás
Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar.

Mamá, yo no quiero morir
Mamá, yo no quiero sufrir
Mamá, déjame dormir ya...

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
O garantizame, que nunca me voy a morir.

diumenge, 26 de desembre de 2010

Swing



Swing

1. (voz i.) m. Estilo de jazz de ritmo vivo tocado por orquestas con gran improvisación:
el swing predominó en los años treinta.
2. Tensión rítmica y melódica propia de la música de jazz.
3. dep. Movimiento oscilatorio del jugador del golf al ir a golpear la pelota.
4. dep. En boxeo,gancho.

Diccionario de la lengua española © 2005 Espasa-Calpe
Swing. Guapa paraula. Acab de cercar-la al "diccionari fàcil google", teniu la definició -les definicions- a sobre. Que per què l'he cercada? Doncs perquè ahir, mentres botava i botava de vídeo en vídeo pel meu particular parc d'atraccions que és Youtube, vaig anar a caure a la zona "Harry Connick Jr.".

Harry, te tenia abandonat, oblidat, aparcat. Em sap greu. Com és possible? Amb lo molt que m'agradava com cantaves i el que cantaves. Sobretot el que cantaves, guapo. Fantàstic aquell "It had to be you" de la peli Cuando Harry encontró a Sally. Versions de clàssics que recuperares per a mi. Si, d'acord, sé que no ho feres per a mi, però ho sent així, perquè no vegis el que vaig disfrutar-los. Em feres conèixer la música dels grans, de l'època bona i elegant de la música ianki: Sinatra, Armstrong, Martin... Si, l'època swing. I com cantaves! Però, què es pot esperar d'algú que ha nascut a Nova Orleans! Ho duus a dins, no? Em romperes els esquemes en el seu moment (encara era fàcil fer-ho, això de rompre'm els esquemes...): domés 5 anys més que jo i cantant com els vells!

Després, i aquesta és una opinió personal i subjectiva meva, i la dono al blog, que per a això està, varen venir els "Michaels Bublés de pa amb fonteta" i els "Rods Stewarts de capa caída" (perdonau-me, amigues) i es dedicaren a fer el mateix que tu, versionar els clàssics, i tengueren més èxit, o perquè tenien més bons mànagers, o més sort, o perquè havies passat de moda, algú dirà que perquè són millors, però jo no hi estic d'acord. La qüestió és que em desaparegueres del mapa i domés he pensat en tu ocasionalment fins arribar casi a oblidar-te. I avui has tornat amb aquesta versió de "For once in my life", de Steve Wonder. Una versió swing. Crec que a les definicions els manca fer alguna referència a l'elegància que implica el swing, tenir swing. Sinatra tenia swing, Martin tenia swing, i tu, tu també tens swing. Ells no.

No vull


No vull ser la fortalesa
sobre el cim esquerp,
ni el castell de cambres buides,
fosques i tristes.

No vull ser el cau del silenci,
dels desencisos eterns,
ni el llac de les llàgrimes
per allò perdut.

Vull ser la llar dels somnis,
dels anhels assolits,
el bosc d'arrels vives.

Caminar i gaudir del paisatge,
sembrar i veure créixer,
estimar i ser estimat,
això vull.

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal



Siiii, ja sé, potser a algú li farà picor, però és que és una de les millors Nadales que s'han fet mai al món mundial. L'any passat no vaig posar-la al blog perquè mira, trobava que no era "guais". Avui trob que com que m'encanta, la poso i llestos. I la comparteixo amb vosaltres, que també m'agrada.

Tenia tretze anys quan els Wham publicaren "Last christmas". Tretze!!! I any rere any la posaven a la ràdio. I any rere any m'anava fent gran i em seguia sentint la mateixa nina.

Han passat vint-i-sis anys i avui sé que, sota capes i capes d'encisos, de desencisos, de llàgrimes, d'alegries, de pèrdues i de troballes, encara hi ha aquella nina. Sempre seguiré essent na K. i tampoc està tan malament, sabeu? Em permet continuar somriguent quan escolt cançons com a aquesta...

Avui és Nit Bona: de portes a fora, sembla que res canviï amb els anys. De portes endins, vull pensar que canviam per a bé, per a ser millors. Sinó, de què serveix créixer i que passin els anys?

Una abraçada, amics, i Bones Festes.

dimecres, 22 de desembre de 2010

"Somos nubes, no más"



Per escoltar a la vora del foc.
Per escoltar de portes endins.
Són els Love of Lesbian, amb "Un día en el parque".
Com sempre, gràcies al Delicatessen d'Albert Puig...

Ha sido una mañana inolvidable
como todas las que pasan en un parque.
¿No serás tú? ¿No serás tú?
Quizás no importa el sitio y eso está de más.

Si de todos mis delirios y mis cuentos
sólo el tuyo ha mejorado el argumento,
¿no serás tú?, ¿no serás tú?
Quizás no importa el tema y eso está de más.

Ahora me escondo y te observo y te puedo decir:
Yo mataré monstruos por ti,
sólo tienes que avisar.

Ya hace algún tiempo salté y caí justo aquí.
Aquellos safaris sin fin
se esfumaron sin avisar.
Hoy lo he vuelto a notar,
cada nube es un plan,
se transforma al viajar
y no pesa y se va.
Somos nubes, no más.

Como hojas que danzan al viento,
así nos elevará el tiempo y nos hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

Como hojas que danzan al viento,
así os recogerá el tiempo y os hará rodar
y rodar y rodar y rodar y rodar ...

Nunca hay final, no hay final,
no es verdad, es verdad.

Nunca hay final, no hay final,
no es verdad, es verdad.

divendres, 17 de desembre de 2010

Millor?



Millor? No ho sé, supòs que si, al manco a estones, com quan he escoltat aquesta cançó. He decidit que sigui la que soni al mòbil quan em telefonin.

Esto ya no es lo mismo,
esto es mucho mejor,
esto ya no es lo mismo,
me duele decírtelo.
Dijeron que esto es bueno, esto es mucho mejor,
mejor que dos monos haciendo el amor,
mejor que un radar loco en la autopista
sacándole fotos a turistas bañistas,
mejor que una trompeta, un gol en el descuento,
el beso de las mantas, las noches de invierno,
vinieron y dijeron que era mejor, y tú le respondiste que mejor es el sabor
de una mandarina cuando la adivinas, mejor es en el mar que en la piscina,
saltarse la verja si no encuentras la puerta, mejor son los escotes en primavera,
viajar en tren una tarde de verano con el bañador todavía mojado,
vinieron y dijeron que era mejor y tú les sugeriste que mejor es el color
de los mofletes de un niño entusiasmado, mejor es la ilusión que abrir el regalo,
perderse en el monte una mañana de otoño y buscar tesoros en forma de hongos,
andar por el pueblo, encontrarte de nuevo, mejor es besarte que enviarte recuerdos,
vinieron y dijeron que era mejor y tú les cantaste mejor mejor…
Mejor, quizás, tal vez posiblemente,
te tendré aquí dentro para siempre,
haz que pase, no se quede fuera la doctora amor espera….
Mejor los abrazos fuertes de gol,
mejor perderse, mejor salvarse,
crear, caer, hundirse, sufrir,
sangrar, crujir y volver a levantarse,
mejor es bailar, mejor la conga, mejor la acción, mejor al sol,
mejor con suavizante, mejor pedir perdón, mejor si estás encima, mejor escuchar al
pumpum, pumpum….
Esto ya no es lo mismo, esto es mucho mejor, esto ya no es lo mismo, me duele decírtelo.

dijous, 28 d’octubre de 2010

White Winter Hymnal



"La vida, la roda", així vaig titular un dels primers posts del blog Xicarandana, que vaig farcir amb la cançó White Winter Hymnal dels Fleet Foxes i amb aquest vídeo en concret. Ha passat gairebé un any i la vida també m'ha rodat molt, i ràpid.

La conclusió: que he viscut i he gaudit, que visc i gaudesc, que viuré i gaudiré, i això sempre, SEMPRE, es bo, malgrat que el feix de problemes, patiments i ensurts pesi a vegades massa.

Tot aquest rotllo és per dir-vos, sense voler dir tampoc massa, que us dono les gràcies a tots per acompanyar-me en aquesta etapa blocaire, he disfrutat llegint-vos (ho seguiré fent en la mesura que pugui). També he estat molt contenta que em llegíssiu, la veritat. Però ara sent que si he de dir alguna cosa, me l'he de dir senzillament a mi mateixa. Si he de pensar i de repensar, ho he de fer únicament per a mi. I per a fer-ho, em convé aparcar la pantalla de l'ordinador, ni que sigui una temporadeta. El que ara tenc al cap no és per al blog, i no hi ha lloc per a més.

La vida, la roda. M'agradaria saber què passarà, sé que no tardaré en trobar-m'ho. És curiós, tot plegat.

divendres, 8 d’octubre de 2010

La llar



La meva llar, la meva nova llar, la nostra nova llar... No, encara no la puc anomenar així, és prest, malgrat la feina que hi hem fet.

Perquè ho sigui hi he de sentir llum, escalfor, vida. Hi he de respirar, he d’estar com les balenes de la cançó, com l’os de la cançó: en el meu medi. Ho veig possible? Si, amb la lentitud amb què es fan les coses importants.

Fins ara el meu únic medi ha estat el contrari del meu nou lloc, que implica diferents sons, espais, llums, ombres, olors i rutines. Tampoc no en deix un per l’altre, els mantenc tots dos.

I què em preocupa? Doncs, el de sempre: el futur. Quin serà? El de la balena, el de l’os, el de l’aigua, el del gel? Abans de ser l'os, esper ser la balena. Abans de ser la balena, esper ser el gel que es fon.

Entendreu la pregunta si escoltau —i mirau— fins al final aquesta cançó de les islandeses Olöf Arnalds i Björk.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Cap endavant


Es fan dir Standstill. La cançó, Adelante Bonaparte. Són bons, molt bons, o al manco a mi m'agraden. Arribaren a les meves orelles per primer cop fa uns dies, en el moment just: em carregaren amb una dosi d'optimisme que necessitava, m'inocularen l'energia que em faltava per continuar cap endavant una mica més.

També m'estic inventant un pla per a escapar cap endavant.
També tenc el meu Bonaparte particular.
Potser també hi hagi dubtes. I potser aquests dubtes ens permetin tornar a escapar.
La diferència és que no feim tard. Sé que no feim tard.

---------------------------------------------------------
Me voy a inventar un plan para escapar hacia adelante
Me voy a inventar un plan para escapar hacia adelante
Ven, ven
Sabes que esto es lo único importante
Y sabes que no es lo mío suplicarte
Pero ven, ven
Pero ven, ven
Y si luego resulta que hay dudas
Y si luego resulta que hay dudas
Será perfecto para volvernos a escapar
Adelante, adelante Bonaparte
¡Que vamos tarde!
¡Que vamos tarde!

dijous, 2 de setembre de 2010

De moment, ara



La bien querida, cantant De momento abril. Una nova perla treta del Delicatessen d'Icatfm.

Esta mañana escuché en el jardín de tu casa
Una canción que decía algo parecido
A lo que venia pensando
Mientras tú leías un libro
Y me quedé sin palabras
Porque no tuve ni tengo el valor de decirlo
Que me hubiera casado contigo,
de habérmelo pedido
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo

Darrerament, no tenc paraules, em limit a estar, a ser, a sentir, i a fer. Acab d'escoltar aquesta cançó i he sentit l'impuls de penjar-la aquí, sense cap més trascendència.


dimarts, 17 d’agost de 2010

Evasió

... I per evadir-me del post anterior (podria esborrar-lo, crec que és massa íntim i no gaire positiu, però no ho faré), escolt Randy Crawford amb Cajun Moon, una cançó recuperada de manera insospitada, i que em recorda els agradables temps -ara que els veig amb la distància i la memòria adequades- de la postadolescència.

Evadir-me del que fa mal, caminar cap allò que fa bé. En sabré?

I resulta que...



Mai m'han agradat els Cure i molt manco aquesta cançó. Digue'm-ne senzillament que el seu estil no és el meu. El vídeo de Lullaby en concret em provoca esgarrifances. Però fa una estona he recollit els resultats d'una analítica i resulta que el que hi diu no és per pegar bots precisament. És més, m'ha fet sentir per uns moments com el cantant (el maquillatge del qual, per cert, em feia de joveneta una enveja que no vegis) quan està dins del llit, esperant que l'aranya, que, mira per on, és ell mateix, se'l mengi, sense cuinar ni res. Bé, doncs això, que mai hagués pensat que aquesta cancó formaria part de la meva personal recopilació blocaire i... aquí la teniu.

Puntualitzacions a fer sobre aquest tema:
1. Promet no fer més recerques de malalties per Internet.
2. No faig comptes quedar-me quieta al llit esperant l'aranya.
2. La vida són dos dies, he d'esquivar a partir de ja els pensaments negatius. Tal vegada tot plegat sigui un malson i quedi poc per despertar.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Una passa més



Fa uns dies, un vespre, ens vérem entre molta de gent. La salutació, freda. Jo estava nirviosa, per variar: no sé manejar-me davant teu. I passaren les hores, i esperava el moment en què xerraríem, sabia què dir-te, què demanar-te, perquè ho tenia pensat, no volia quedar-me sense saber què dir, volia donar peu a no sé ben bé què. A una reconciliació? No, potser una reconciliació no, no serà tan fàcil, però si a una primera passa. I passaren les hores, et cercava amb la mirada, i no et vaig trobar. El moment no va arribar, però si la despedida, tan freda com la salutació.

I no deix de pensar en tu. Te tenc por i desig apropar-me a la vegada. Pensava penjar en aquest post una fotografia de nosaltres dues, en realitat és una imatge de les nostres siluetes, d'una de les nostres sortides, de fa un parell d'anys. No ho he pogut fer, avui la pàgina no em deixa, pentura és una senyal, pentura no vols que ho faci.

El dolor del darrer encontre és fresc. El que penses de mi planeja sobre el meu cap, no necessites mala gent aprop teu. Tal vegada la distància sigui necessària.

Mentres escric això escolt aquesta cançó de Maria Bethania un cop i un altre. No sé què diu, però si expressa el que sent: pena.

dimarts, 10 d’agost de 2010

En el meridià

Estic en el meridià de les vacances. Sense fer res en especial, disfrut d'estar amb els meus, mentres seguesc enyorant els qui he perdut. Llegeixo més, veig més cinema, dorm més, em passejo més, jug més a cartes, i escolt la meva música de sempre (en Van per sobre dels altres, i amb distància).

Estic descansant, amb una paraula, feia mesos que ho necessitava.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Els ulls amb què mir

Intent ser objectiva amb el que veig i sent, amb el que em diuen, però és impossible, tot passa pel filtre del meu cap i el pobre està marcat per tot allò que he viscut durant 38 anys. El que veig amb els meus ulls depèn de la interpretació que li don, ni més ni manco, i aquesta interpretació serà la que vestirà amb llums o amb ombres el que m'envolta.
Ni tan sols la meva càmara és objectiva. Depenent del botonet del flaix, la imatge que captura canvia fins a extrems inimaginables, com les fotografies d'aquí sota, tirades en segons de diferència.


Em qued amb la placidesa de la segona. La primera és massa artificial: la claretat excessiva del primer pla contra les ombres del fons.

dijous, 29 de juliol de 2010

Vacances



Més de tres setmanes per dormir, per pensar, per no pensar, per abraçar, per besar, per passejar, per nedar, per somriure, per riure, per sentir, per mirar, per olorar, per tastar, per tocar, per somniar, per llegir, per... ooohh, quantes coses bones a fer i sé cert que encara me'n deix!

Tres setmanes on tendré les vint-i-quatre hores per a mi! Sí, per a mi, però les penso compartir, val? L'únic qui sortirà perdent és l'ordinador: em connectaré lo just.

De fons, The Divine Comedy. Per què ells si no els conec de res? Doncs perquè aquesta cançó és la més alegre i fresca que he escoltat en molt de temps, un motiu més que suficient per continuar gaudint-la...

dijous, 22 de juliol de 2010

Cada passa que donis



Aquesta cançó... cap versió l'espatlla. Avui he recordat aquesta en concret, de quan era jove, inexperta, quan desitjava viure i no sabia com. Setmanes de fredor, mirades i gestos que floten dins del meu cap, una història mal tancada, o rompuda, encara no ho sé. Avui una passa nímia però costosa. Tot plegat ho traduesc així. A sota, la lletra, la millor traducció que he trobat. Aplicable en un 80%, al manco ara.

Perdem gent pel camí, tothom em diu "són coses que passen". Tenen raó. El perill: perdre el que som rere els fantasmes del passat. La nostàlgia i l'enyorament sempre hi seran, és el que té la memòria, al manco la meva, neteja i neteja i únicament ens resta lo bo, que era molt.

L'esperança: que els fantasmes rescussitin, tornin, no de la mateixa manera, ja no és possible, però que tornin. Em resistesc a arxivar-los, eren massa bons.

Cada Vez Que Respiras
Cada vez que respiras
Cada movimiento que haces
Cada atadura que rompes
Cada paso que das
Yo te estaré mirando

Cada simple día
Y cada palabra que dices
Cada juego que juegas
Cada noche que te quedas
Yo te estaré mirando

Oh,¿ no puedes ver?
Tu me perteneces
Como duele mi pobre corazón
Con cada paso que das
Cada movimiento que haces
Cada promesa que rompes
Cada sonrisa falsa
Cada demanda que estacas
Yo te estaré mirando

Desde que te has ido yo he estado perdido sin un rastro
Sueño a la noche, solo puedo ver tu cara
Miro alrededor pero a ti no te puedo reemplazar
Me siento tan frío y anhelo tu abrazo
Me mantengo llorando nena, nena por favor,

Oh, ¿no puedes ver?
Tu me perteneces
Como duele mi pobre corazón
Con cada paso que das
Cada movimiento que haces
Cada promesa que rompes
Cada sonrisa falsa
Cada demanda que estacas
Yo te estaré mirando

Cada movimiento que haces
Cada paso que das
Yo te estaré mirando
Yo te estaré mirando

dilluns, 19 de juliol de 2010

Una oronella dins casa



Idò si, teníem els finestrals oberts mentres dinàvem quan, sorprenentment i per primer cop en les nostres vides, una oronella despistada va entrar a casa. Durant uns segons va sobrevolar el menjador, va sobrevolar cada un dels nostres caps, totes les mirades dirigides en l'aire. Una volta, una simple volta de l'oronella que ens mirava, amb la vista dirigida cap a baix, cap a nosaltres.

Únicament durant uns segons. La sorpresa i els somriures s'allargaren bastant més.

Quin significat deu tenir que una oronella faci una volada dins casa? Deu ser un bon auguri? O tot el contrari? Li he estat donat voltes aquests dies.

Avui he sentit "Road to nowhere", dels Talking Heads. Crec que la oronella va fer simplement el que feim la majoria de nosaltres: seguir el camí cap enlloc o, el que és el mateix, seguir el camí que ens dicta el cor, sense saber on ens durà...

dijous, 15 de juliol de 2010

Amb ganes



Increible: m'he aixecat optimista!
Com la cançó? Si, com la cançó... "gira, escúrrete, da media vuelta, inspira, sedúcete, sé que lo intentas, olvida, explora!".

Espíritu Santo, Delafé i las Flores Azules

Subiendo y bajando las mismas escaleras,
andando boca abajo sonando en tu cabeza,
día a día, cada día, desear y soñar
que caigan estrellas para confirmar,
que vuelvas a volver a mi vida,
que vuelvas a bailármela,
que la verdad no estoy nada mal,
respondo a los vecinos a la canallada esa
¿Qué tal? ¿Cómo va?
Hablemos del fútbol mejor,
que Iniesta se merece el oro de balón,
que si no se lo dan
me corto una mano
o mejor me corto las dos
¡Por Dios!
Cuanta ficción,
suerte que te veo,
suerte que te acercas,
suerte que te beso,
sentí que algo estaba apagado se encendía
y fue entonces cuando realmente empezó el día
Y sonaron las trompetas de la muerte,
la gente se puso a bailar,
se puso caliente,
se puso a jugar
con la lengua entre los dientes
bien juntitos, como dos gemelitos en el vientre
y yo me puse contento,
como loco de alegría,
porque en lugar de Barcelona
la Habana esto parecía, esto parecía
Porque bailando hasta el Espíritu Santo se pone
blando
Esto es danza libre, cardio-sensorial,
un movimiento enérgico variablemente rítmico,
esto es la guerra y para ganar
tendrás que liberarte del sentido del ridículo,
no seas tan crítico, mátalo ya,
saca ese monkey donkey funky sabes que eres único
comentando la jugada,
deja claro, es evidente,
consistentemente fuerte,
que tan blanca es tu colada,
así que acércate a la máquina
mírale a los ojos y comprenderás
que se hace
que siente miedo,
que le da pánico,
porque en el fondo es de fogueo,
así que,
gira,
escúrrete,
da media vuelta,
inspira,
sedúcete,
sé que lo intentas,
olvida,
explora,
¿Cómo lo sientes?
¿Esos tobillos se han vuelto de goma?
¿Esas rodillas se han vuelto de goma?
¿Esas caderas se han vuelto de goma?
Porque bailando hasta el espíritu santo
se pone blando

dimarts, 13 de juliol de 2010

Avui

Avui no hi ha música. No n’hi pot haver. És millor que res ens destorbi. Des que sabem que torna a tenir el mal dins ella, és molt difícil estar bé.

Avui l’operen, ho esperen des de fa dies. Què passarà? Quan gairebé no hi ha esperança, la incertesa és mala de pair. No és just, com moltes coses més, que tampoc no són justes.

Avui no m’esforçaré en sentir-me millor, no m’obligaré a somriure ni a estar amb els altres, no tudaré ni un segon en mi. Compliré amb el que em pertoca, però no vull gastar ni un gram d’energia en mi. Pensaré en ella, pensaré en ells, pensaré en que tot anirà bé.

Avui, més que mai, la meva part d’esperança i de força seran per a ells. Avui el cor em bategarà per a ells.

dimarts, 29 de juny de 2010

Tocar mare

Em feia falta tocar mare. Un simple horabaixa calorós a casa, un simple horabaixa de rutines fetes 1.000 cops abans, m'han deixat millor que no estava. M'estaré centrant a la fi? No vull fer-me il·lusions, alguna cosa em diu que no em confii...
Em feia falta tocar mare i mirar cap endins. M'ha preocupat no veure-hi tant com em pensava, però em sembla que serà suficient. Diuen que tot és cíclic, no? Els fonaments hi són, per descomptat, malgrat certs canvis em facin oblidar-los. Necessitava, necessit, mirar tot el que tenc al cap amb perspectiva. No és fàcil, però és l'única manera de veure-hi més clar.
Em feia falta tocar mare i ho he fet, he pogut posar el fre i gaudir d'allò que sent com a meu, malgrat darrerament no ho gaudeixi tant com m'agradaria.
I en fi, que demà serà un altre dia, i Déu sap què ens depararà (en els darrers temps, de sorpresa en sorpresa "y tiro porque me toca").
I com a banda sonora, aquesta cançoneta de la peli Shall we dance. No és cap clàssic, però és de les que m'agraden: una història coral on absolutament tothom té el seu final feliç. M'ha fet pensar en un temps en que em sentia viure de manera semblant. Avui, la quantitat de gent que m'envolta s'ha reduit i preferesc no pensar en finals, ni que siguin feliços. Em ve just amb el dia a dia. I, com diria el filòsof Buenafuente, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...
No m'he pogut resistir: a sota, el chachachá que balla Stanley Tucci a la pel·lícula: senzillament impressionant!!!




divendres, 18 de juny de 2010

Encontres i desencontres

Desencontres. Com una goma elàstica: cada un a un extrem, i per molt que us estireu un enfora de l'altre, no hi ha manera, alguna cosa us manté enganxats, i quan us topau, pam!, en tots els morros. I fa mal. I les cames et fan figa. I tremoles. I vols dir moltes coses, però una mirada, un gest i la memòria et frenen.

De tota manera, passat el moment, creus que l'altre ha sentit el mateix, en vols parlar, i resulta que no, que tant dóna, perquè t'assabentes que la seva percepció del que ha passat no és la mateixa que la teva, malgrat també hagi patit. I tornes a frenar.

I continúa l'impàs: cada un en el seu extrem de la goma, perquè roman allò que us manté enganxats però també allò que us separa. Com es pot arreglar? No tenc la resposta.

I m'enrecord d'aquesta pel·lícula, In the mood for love. I per això la banda sonora, meravellosa, al post. És una història de solituds, d'incomprensions i de sentiments velats, una història diferent segons el personatge que la viu, una història diferent per a cada espectador.





Encontres. Us veieu menys que abans, molt menys, però sempre és fàcil retrobar-se, sempre està bé. Hi ha discrepàncies i entrebancs (alguns ben grossos), però guanya tot lo demés. El pes dels anys viscuts no és feixuc, ni molt manco. Hi ha distàncies, no distanciaments, però amb cada encontre tot flueix com sempre, i us sentiu menys sols, i recolzats, i compresos, estau amb qui voleu estar i el sentiment és recíproc. S'omple el cor, i una certa felicitat i un bon somriure perduren molt de temps després de la despedida.

L'únic dubte, l'única por és la perdurabilitat. Serà per sempre? Tampoc sé la resposta. Tal vegada en cap dels dos casos no n'hi hagi. Qui sap què passarà? Ara com ara, domés tenc una cosa clara: el demà és conseqüència dels errors i dels encerts d'ahir. Alguns són evitables, altres no. Alguns són reversibles, altres no, malauradament.

I per animar aquest to psicològico-social-antropològic-estrany del post, marca de la casa per altra banda, aquí teniu aquesta cançoneta, Come on Eileen, dels Dexis midnight runners (em sembla que aquests no feren massa més aportacions a la història de la música, però degueren passar una bona estona gravant-la).


dilluns, 31 de maig de 2010

Fora neguits!



Sensacions tristes i/o desagradables són les que em persegueixen a estones en aquests darrers mesos. Bueno, vale, és cert que n'he tengut sempre. Però ara, amb un bon grapat de dècades viscudes a les espatlles, estic arribant a la problemàtica conclusió que la vida en rosa no existeix, o al manco així com la tenia entesa, o pentura és que no està feta per a mi. Petits i grans sotracs em fan no disposar dels ansiats equilibri i tranquilitat.

Serà qüestió d'acostumar-se perquè, què fer amb les "pupas" físiques, les inseguretats, les febleses, les preocupacions???? Les molt punyeteres són recurrents... Buf, serà ver que no se n'aniran mai? Mmmmmmmm, "me huelo" que la resposta és que SI...

I? A la porra amb elles! Els dedicaré el temps que es meresquin, i pus. La resta serà per tot lo bo que hi ha en tot: plaers, rialles, carícies..., gaudi amb una paraula. Com el que sent mentres escric això i sona aquesta cançó: un directe autèntic a l'estil dels vells clàssics, un "rara avis", per cert, en els temps que corren.

Take my love with you, d'Eli "Paperboy" Reed & The True Lovers: una passada!!!! I la demostració de que tots tenim un passat: passejant per Youtube he vist que actuaren al "Miraquienbaila" aquest de T5...

dissabte, 29 de maig de 2010

Mal de queixal



Gràcies a Déu, el meu dentista no s'assembla gens al del vídeo d'aquí dalt (és una escena de La pequeña tienda de los horrores, un magnífic musical, al meu parer). El meu dentista és un tipo sèrio, educat i que inspira molta confiança. Dilluns vaig anar a veure'l: tenc mal de queixal per primera vegada a la vida. Uf! Ara entenc certes coses per part de gent propera: males cares, mals humors, i pena, molta pena. Sembla impossible que "una cosa tan petita" em pugui condicionar tant... El dolor constant i la preocupació pel que passarà al final em fan estar malament, no estic al 100% i ho veig tot amb un punt entre el neguit i l'emprenyadura, tot i què m'esforç en què els altres no ho notin gaire i no en paguin les conseqüències.

Al voltant d'això, he pensat que el dolor m'ha condicionat a la vida més del que creia. Tant el dolor físic com el mal d'ànima em fan veure el món d'un color especial: una mescla de vermell "ràbia", verd "enveja comparativa" i negre "fons de pou". I és una pena, perquè el món és molt millor quan et permets veure'l de color rosa "flower power", blau "tranquil" i taronja "primavera".

En fi, tornant al queixal, al qual ara xifonaré amb un fru-fru recén comprat, tendré paciència. Esper que per la seva part l'antibiòtic faci el que ha de fer, que tot se'm calmi i que dia 8 em puguin matar el nirvi (això sona fatal, però m'han dit que no hi ha per tant i que conservaré íntegra la meva estimada barramenta). Com a BSO al post, no m'he pogut (bé, no he volgut) reprimir. Aquí teniu el "pena-penita-pena" de na Lola. Anava a posar la versió d'en Serrat, però és massa tova, bona, però massa "blandengue". Preferesc el poderío de La Faraona, m'ho dec a mi, i al meu queixalet.

Si en el firmamento poder yo tuviera,
esta noche negra lo mismo que un pozo,
con un cuchillito de luna lunera,
cortaría los hierros de tu calabozo.
Si yo fuera reina de la luz del día,
del viento y del mar,
cordeles de esclava yo me ceñiría
pot tu libertad.

Estribillo

¡Ay, pena, penita, pena -pena-,
pena de mi corazón,
que me corre por las venas -pena-
con la fuerza de un ciclón!
Es lo mismo que un nublado
de tiniebla y pedernal.
Es un potro desbocado
que no sabe dónde va.
Es un desierto de arena -pena-,
es mi gloria en un penal.
¡Ay, penal! ¡Ay, penal!
¡Ay, pena, penita, pena!

Yo no quiero flores, dinero, ni palmas,
quiero que me dejen llorar tus pesares
y estar a tu vera, cariño del alma,
bebiéndome el llanto de tus soleares.
Me duelen los ojos de mirar sin verte,
reniego de mí,
que tienen la culpa de tu mala suerte
mis rosas de abril.

dissabte, 22 de maig de 2010

El tassó

Avui dematí m'he despertat pensant en un munt de coses. Eren les 8 del dematí i m'ha estat impossible tornar-me a dormir. Tot el que és el meu món m'ha començat a donar voltes: cosetes, cosetes i més cosetes.

Posats a fer, he continuant pensant i he descobert que el bessó del meu neguit és que tenc la fotuda mania de voler controlar tots i cada un dels moments de la meva vida. Perd miserablement el temps i les energies intentant que el món rodi així com jo vull, planificant-me per tenir a tothom content. "Ajajá!!!!!" -dirà algú- "no és això el que fas sempre, trasto?" Doncs si, què passa? Però reconec que pot arribar a ser inviable.

Acte seguit he seguit pensant (i aquí estava ja realment empipada: no m'agraden els esports, i el de pensar el trob especialment esgotador...), he seguit pensant, dic, en què si em posava a la distància adequada i veia els meus "temes" com dins un tassó, podia veure aquest tassó mig ple o mig buit, segons el moment o la situació.

I he decidit que us parlaria d'això. Però, mentres redactava un "rollo macabeo" dirigit al meu llombrígol, me n'he adonat que a fora fa sol, que tenc unes hores per a mi i el meu jardí, que el tassó sempre, SEMPRE, estarà, no mig ple, sinó PLE A PUNT DE VESSAR, si així ho vull. I si qualque dia està casi buit, tiraré l'aigua que quedi, l'ompliré amb bon vi i brindaré per tot el que he viscut.

dimecres, 19 de maig de 2010

Torre de Babel



Tenc poques tables a l'hora de xerrar en públic (per ser sincera, li tenc pànic) i els darrers temps m'ha costat concentrar-me en la lectura: aquests són els dos motius perquè vaig dir que si quan m'oferiren la possibilitat de moderar un club de lectura. Era un repte.

Avui ha tengut lloc la cinquena sessió i des de l'anterior hi veig un punt d'inflexió en sentit negatiu. En les tres primeres tot va anar rodat: les lectures interessaren i el grup de gent era esplèndit, pocs i ben avenguts, amb ganes de xerrar i també d'escoltar. Per part meva, cada cop em sentia més segura i contenta de l'experiència, no domés per mi mateixa, perquè veia que funcionava, sinó també perquè em va permetre conèixer gent interessantíssima. Però el caos ha arribat a partir de la quarta sessió, i em tem que ha arribat per quedar-s'hi: s'ha incorporat al grup un element discordant, una espècie de dona en forma de panzer que bombardeja qualsevol intent per debatre d'una manera amena i distendida. Reconec que el llibre no donava gaire de si, però els temes secundaris que hi podríem haver tret eren bons (la cultura xinesa, la relació home-dona, el progrés i la globalització, la por al canvi intern, ...). I he fracassat com a moderadora: no he pogut amb ella, el grup tampoc; de tota manera, era la meva responsabilitat. I la tertúlia sobre el llibre se n'ha anat a la porra i s'ha convertit en un debat nirviós, tens i lleig sobre masclisme, infidelitat, immigració, català. El que hauria d'haver estat un intercanvi d'opinions ha passat a ser en un guirigall de veus altisonants que, a l'hora, proclamaven les seves idees i rebatien les de l'altre. I tot provocat per aquesta persona, per la seva manera de trepitjar les opinions dels demés i voler imposar les seves (indefendibles, a més a més, i no vull entrar en detalls). La torre de Babel -semblava que cada un xerrava en una llengua diferent als altres- ha durat més o menys una hora.

Sensació de fracàs, és el que tenc. Per això la Cavalleria rusticana de Mascagni. És, salvant les distàncies, el que voldria haver sabut fer: orquestrar de manera equilibrada un grup de gent per aconseguir un resultat harmònic i agradable. No s'hi ha assemblat ni d'enfora!

En fi, una vivència més...

dimarts, 18 de maig de 2010

Com elefants que es desperten de la sesta



Com elefants que desperten de la sesta: Nubla fa una curiosa definió de memòria amb aquesta cançó.

Li tenc molt de respecte, a la memòria, més que res perquè sempre n'he tengut poca: la majoria de records se m'escolen entre els plecs del cervell i van a parar no sé on, pentura al lloc on també es perden els desitjos frustrats, les iniciatives errònies i les passions dormides.

Per descomptat, els anys passen i cada vegada els records són més i més. I sobre els records que tenc i sobre aquells que crec que he perdut, sobre tots ells, visc i decidesc.

Nada se olvida
todo se guarda
en paquetitos de memoria
todo es historia
lo que recuerdas y lo que tienes oculto
es como un susto
que estallará en algún momento de tu vida
porque nada se olvida
nada se olvida
vive en tus sueños y en tus pesadillas
como una ardilla
que juguetea con el futuro de tus recuerdos
y encuentra el tiempo en su más exacta medida
porque nada se olvida
como elefantes
que se despiertan de la siesta inalterables
con sus instantes amontonados
como planetas
que van girando sobre si mismos
siempre distintos
pero guardando todos sus ritmos
nada se olvida
puedes echar toneladas de tierra encima
pero se activa
la soledad lo que te estremece
no lo parece
pero te acecha y ahí está a la vuelta de la esquina
porque nada se olvida
como elefantes
que se despiertan de la siesta inalterables
con sus instantes amontonados
como parientes
que separados de continente
cruzan la vía
con un fantasma de compañía

divendres, 14 de maig de 2010

Em baixen el sou



Em baixen el sou. Efectivament, com deveu estar ja sospitant pertany al gremi del funcionariat i em meresc que em baixin el sou, per tonta: per estudiar una carrera, per passar anys estudiant per aprovar unes oposicions, per fer feina com una imbècil, per complir, amb una paraula.

I m'ho meresc per partida doble perquè som tan caparruda que no m'ha bastat que m'hagin congelat el sou durant anys, no m'ha bastat quedar-me calladeta com una bona nina mentres veia com els trepes i els enxufats medraven i medraven, veure com bons companys i treballadors se n'anaven al carrer per la ineficàcia i la inoperància de l'(i)rresponsable de torn.

Ara van i em baixen el sou. I callaré de nou. Callaré perquè sent que no tenc dret a protestar. Tancaré els ulls i no em compararé amb els que estan millor que jo. No protestaré perquè n'hi ha que estan malament, molt malament i no és just que ara em queixi perquè em roben (si, me'l roben) part del meu guany. Però pregaré perquè això no sigui el principi d'una mala cosa, perquè aquestes mesures servesquin d'algo.

Maleïts doblers, mouen el món, ens mouen a tots. No és just.

dijous, 13 de maig de 2010

"Mira el meu cor: el duus posat"


Una nova meravella de la mà de la cantant Mayte Martín i del poeta Manuel Alcántara. Totes i cada una de les cançons del cd (Al cantar a Manuel) valen un món, un món trist, perquè tristesa és el que sent cada cop que l'escolt. Som incapaç d'espolsar-me aquest sentiment, tampoc ho vull, hi estic còmoda, m'hi sent segura, he trobat refugi dins meu, aquestes cançons m'ajuden. M'esforç per estar amb els altres. M'esforç en somriure, en seguir la corrent del riu, en no anegar-me dins ell. I ho aconseguesc, o això em sembla.

Em tem que el darrer sotrac m'ha lastrat més del que em pensava. Tenc por, i no puc fer altra cosa que convèncer-me, dia a dia, que el terra que trepig és més o manco segur, afiançant-me una mica més a cada nova passa que don.

La vida...: quatre lletres que contenen allò que d'il·limitat tenim tots. Viure és una responsabilitat molt grossa, i hi passen coses que poden fer que ens arribem a sentir com diu la cançó:


Excusas a Lola
Si yo no te dijera todo esto,
andando el tiempo, alguien te lo diría.
No te puedo mentir a ti, hija mía.
Mira mi corazón; lo llevas puesto.
Siempre tuve un pequeño presupuesto para el amor.
En la melancolía se me fue lo demás.
Si todavía quedaba algo lo eché en vivir.
El resto, más vale que lo sepas por mí.
Era bueno y malo lo mismo que cualquiera
pero sospeché un aire diferente
y ante ti a veces me sentí culpable
de que vivir no fuera navegable
y te pedi perdón desde mi frente.
Manuel Alcántara

dimarts, 11 de maig de 2010

Aquelles petites coses


La flor que em regalares, i no esperava.
El penjoll de vidre que adornà el cotxe durant mesos.
L'aroma del te que m'oferires.
Les fotografies de tots aquells que ja no hi són, els seus somriures.
Les agulles amb les que la bruixa ens va predir el futur.
Les mans d'ells, hàbils malgrat els anys, i els surcs dels seus rostres.
Les paraules de despedida, les dites, i les escrites.

Aquesta cançó parla d'ells, dels records. Inabastables i imprevisibles, dolços i amargs. Sempre amb melangia i nostàlgia. Amb la tristesa per allò perdut.



Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

dijous, 29 d’abril de 2010

La clau dels meus records


La cançó va entrar-me a dins mentre conduïa, durant la fantàstica hora del programa Delicatessen, d'Icatfm. És a dir, entre les 21 i les 22 hores, entre un dilluns i un divendres. Fou un moment gairebé màgic; em va fer sentir bé en uns dies en que em costava molt sentir-m'hi.

I a dins va quedar, immersa dins la mar de músiques, de veus, de paraules, de sons, de visions, de sensacions, de pensaments, de miratges, de tot el que ens bombardeja constantment.

Avui, setmanes més tard, navegava entre cançons de Serrat i de Sabina. No els conec gaire, no sabia que cercava, no cercava res. I de sobte m'han vengut al cap aquesta cançó (Por la mar chica del puerto), el nom de la cantant (Mayte Martín), i el poema (de Manuel Alcántara, a qui no coneixia).



I aquí la teniu. He sentit el mateix que la primera vegada. Ho necessitava. Estic cansada de pèrdues, de despedides. Estic cansada de la mala rutina. Necessit aire, respirar la franquesa de les idees clares, deslliurar-me de la pena, i sinó pot ser, al manco instal·lar-la dins d'una capsa cada dia més petita.

Por la mar chica del puerto

Por la mar chica del puerto
andan buscando los buzos
la llave de mis recuerdos.

(Se le ha borrado a la arena
la huella del pie descalzo
pero le queda la pena.

Y eso no puede borrarlo.)

Por la mar chica del puerto
el agua que era antes clara
se está cansando de serlo.

(A la sombra de una barca
me quiero tumbar un día;
echarme todo a la espalda
y soñar con la alegría.)

Por la mar chica del puerto
el agua se pone triste
con mi naufragio por dentro.

Manuel Alcántara


diumenge, 25 d’abril de 2010

Somriu



Perdonau si em repeteixo. Ja havia penjat aquesta cançó al blog, però m'he vist amb la necessitat de tornar-la a tenir present. Les coses han canviat molt des de la primera vegada que us la vaig oferir, i algunes no per bé precisament.

Mantenc, de tota manera, el missatge de la cançó, si bé hi ha dies en què és més difícil que altres. Avui no, avui ha estat fàcil, cada dia és un poc més fàcil.

Us desig que aquesta nova setmana a punt de començar sigui bona. Desig que la poguem començar amb un somriure, i que li acabem. I us ho desig amb una bona abraçada: algú em va ensenyar fa uns anys com en són de valuoses, em va ensenyar a donar-ne i procur posar-ho en pràctica sempre que puc.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Tristesa i pluja



Plou, torna a fer fred, cau l'horabaixa. Som a la feina, m'atur uns segons i mir el rellotge: em queden tres hores, serà qüestió de dosificar les energies. Pens en la tristesa d'uns ulls que els darrers dies em són fugissers. La tristesa és contagiosa, i més la de la gent que estimes.

Una cançó molt adient, aquesta. Sempre m'ha entristit quan l'he escoltada, per això he pensat en ella.

Al final del llibre

En el pais de las vacas sin ojos, de Eugenia Rico (Martínez Roca, 2007)

Un llibre estrany, diferent. Una subjectiva manera de descriure un viatge, en certs moments de forta duresa. Avui l'he comentat amb un grup de gent ben variada i a la majoria no li ha agradat llegir-lo. És comprensible. L'escriptora ens ho posa difícil amb els seus bots temporals i amb les seves instrospeccions, però més enllà de tot això hi hem pogut trobar coses possitives. En destac una sobre la resta, la confirmació de què, per sobre -o més ben dit per sota- del crisol de cultures, de llengües i de religions que representa l'Índia, la dona és una constant que no entén de diferències: "[...] me descubrirán que ser mujer es un lazo universal, una raza de oprimidos que hace crecer la hierba y salir el sol, la raza que hace que, en todo el mundo, los niños lleguen a mayores", diu l'autora. També en destac el paràgraf de sota, ja al final del llibre:

De muchas maneras diferentes, el viaje a la India es el eterno retorno. Imágenes que parecían cotidianas, cuando estabas allí, vuelven a ti desde el regreso con la fuerza de alucinaciones. Éste es un viaje que no sólo se hace con los ojos, sino sobre todo con la memoria.

El viaje es como el negativo de una foto. El regreso es lo que permite verlo a todo color. La memoria es el líquido de revelado que aclara contornos y define perfiles.
Apuramos las páginas para terminar un libro y los kilómetros para llegar a alguna parte, para descubrir que al final del libro, del viaje y de la vida, sólo nos queda volver a empezar, abrir otro libro, partir en otro viaje y, tal vez, como creen los indios, volver a nacer.

Això mateix: al final de qualsevol moment, fase o procés, domés ens queda tornar a començar. És una bona opció. I més si ho duim a terme aprofitant allò après, allò viscut, allò patit, allò gaudit.

Com a banda sonora, un fragment d'una de les millors pel·lícules índies i ambientades a l'Índia (no són moltes, també ho he de dir) que he vist mai. Lagaan, érase una vez en la Índia. Qualque dia us parlaré més d'ella.


dimarts, 13 d’abril de 2010

Es balla la primavera?



La primavera és una bona època per gaudir de la senzillesa i de la claretat de les coses. La llum canvia, el paisatge també, tot es veu amb més nitidesa, hi ha més hores de sol i això ajuda. Tal vegada amb nosaltres no sigui tan evident: ja se sap, "la primavera, la sangre altera". En canvi, n'hi ha que decauen: li diuen astènia. És el preu de la transició, el mossatge que pagam cada any.

Mentres pensava en això, el cor em demanava un tipus de música diferent a l'habitual. No som una gran seguidora de la música clàssica, ni molt manco, però m'ha vengut al cap aquesta melodia. La genialitat fa que sembli senzilla, la senzillesa habitual dels mestres. Aquí no calen les paraules, és suficient amb sentir la música i veure com la viuen els ballarins. De nou, senzillesa i claretat. Perfecte.



Per si voleu sentir el fragment sencer:
http://www.youtube.com/watch?v=Yzkv0gPxKt8&feature=related

divendres, 9 d’abril de 2010

Psicodèlica i militaritzada versió



Si us fixau entre tant de tupé, n'hi ha un amb una guitarra-tractor. Quines coses, que fan per la Sibèria dels tzars...

M'encanta...!

dilluns, 5 d’abril de 2010

Una versió africana del Bolero de Ravel



Una versió sorprenent, fresca, autèntica, hipnòtica i irresistible d'aquest clàssic. Fa mesos que la cercava, fa uns dies que Youtube a la fi va oferir-me-la. I aquí la teniu, volia que la coneguéssiu. Desitj que us agradi tant com m'agrada a mi.

Bona setmana, amics. La roda de la vida continua, malgrat tot, i gràcies a Déu...

diumenge, 4 d’abril de 2010

Jardí d'hivern



En certa manera, estic alleugerida. En el sentit de buidor, em sembla. Acab de passar uns dies dolents, d'una incertesa difícil de sostenir. Avui ha acabat tot, i ho ha fet constatant que aquest "tot" s'havia convertit en "no-res". Esper haver vessat les darreres llàgrimes. I sinó, no passa res, ploraré el que calgui, faré el que calgui per recuperar-me al més aviat possible.

Començar de zero amb el record a les espatlles, això és el que cal fer a partir de demà. Pentura és per això que em sent tan freda, no estic segura de com aniran les coses: el meu món ha fet un nou gir, tal vegada no de 180º però gairebé. Ho assumesc, com s'assumeixen les coses inevitables que ens passen a la vida, i assumesc les marques que aquesta darrera batalla m'ha deixat.

L'hivern, aquest hivern encara no ha acabat, no hauria d'haver esperat clemència. Un trist jardí d'hivern m'ha donat una gran felicitat, però venia protegida per unes espines que se m'han clavat a la carn i a l'ànima. Serà per a bé, també ho sé: s'atraquen l'ansiat i fresc jardí de primavera i el calorós i humit jardí d'estiu, i els gaudiré com mai ho he fet. Esper...

dijous, 1 d’abril de 2010

Una troballa



Arreglava avui dematí la paperassa acumulada. Papers i més papers: factures, rebuts, propaganda, fulletons, llistes de la compra, documents oficials (un m'ha tocat el cor especialment),... però tot ha quedat degudament arxivat. Sol passar-me en determinades situacions, tenc la imperiosa necessitat d'ordenar tots i cada un dels racons de la casa (que no són pocs), és com si paral·lelament m'anàs recomponguent jo.

I entre tot, un paper retallat amb unes lletres meves. Eren estrofes sueltes d'aquesta cançó, la vaig escoltar un cop a la ràdio fa més d'un any (més o manco el temps que fa que no posava ordre, ehem...), vaig memoritzar el que vaig poder i en arribar a casa ho vaig escriure al primer paper que vaig trobar. He anat a Youtube (quan vaig escoltar la cançó el primer cop, encara no tenia el costum) i aquí la teniu.

Como el sol, Gastelo (2007)
No sabía que dolía tanto,
que se volvía contra ti si no lo dejas salir
mientras sigue arañando.

Márchate, no te llamé,
vete donde aún te creen
No ves que no te hago caso,
no estoy de tu lado.

Quema como el sol,
se acuesta en tu cama,
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa
pero qué bonito es si lo sientes tú también.

No sabía que dolía tanto
Cómo te atreves a venir
con lo que dicen por ahí
pero te estaba esperando.

Márchate!, no te invité
yo no te pienso dar cuartel.
Que no, que no te hago caso.
Vete de mi lado.

Quema como el sol,
se acuesta en tu cama,
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa,
pero qué bonito es si lo sientes tú también.

Qué frágil me haces sentir,
tanto que me doy asco,
tanto que me doy asco.

Quema como el sol
se acuesta en tu cama
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa,
pero que bonito es si lo sientes tú también.

Una trista cançó d'amor



Una cançó d'amor preciosa, però molt trista. Ara és el moment adequat per a ella. Salvant les distàncies i el destinatari (us assegur que no conec cap vampir), la lletra i la melodia musiquen a la perfecció el que sent ara. I ho sent sense tenir la certesa de si és realment cert que no veuré ni coneixeré mai a qui va dirigit aquest sentiment. Com és possible que l'estimi tant? Però ens movem dins d'un món ple de sorpreses, d'incerteses, de sospites i d'intuïcions i tot plegat em duu ara a la tristesa, a la pena, al sentiment de pèrdua. És fotut.

És fotut i em tem que ho serà per bastant de temps, però avui estic millor que ahir, i demà procuraré estar millor que avui. M'esforçaré en superar-ho, sense perdre mai l'esperança. He de netejar-me per dins i per fora i ho de fer pels meus, per mi, però sobretot per ell. Sent que l'he perdut ara, però també sent que vendrà, que acabaré coneixent-lo, i he d'estar bé, molt bé, quan això passi.

Cançó d'amor per a un vampir (Annie Lennox, 1992)
Vina entre aquests braços de nou
i estira aquí el teu cos,
el ritme d'aquest cor que tremola
batega com un tambor,
batega per tu, sangra per tu,
desconeix el so
però és el tambor dels tambors,
la cançó de les cançons.

Un dia vaig posseir la més estranya de les roses,
mai havia florit,
l'hivern cruel gelà el seu brot
i em robà la flor massa prest.
Soletat, desesperança,
per cercar en els confins dels temps,
doncs en tot el món
no hi ha amor més gran que el meu.

Amor, encara cau la pluja,
encara cau la pluja,
encara cau la nit,
se meu per a sempre.

Permet que sigui l'únic,
que et protegeixi del fred,
ara en el mant del cel hi brillen
els estels del més lluent or,
brillen per tu,
brillen per tu,
cremen per ser vists per tots;
vina entre els meus braços de nou
i allibera aquest esperit.

dimarts, 30 de març de 2010

És possible que mai anem a París



Si, és possible que mai anem a París. He pensat en què és probable que això passi mentre escoltava aquesta cançó. I he pensat en l'horabaixa d'avui, en com hem estat d'enfeinats a la cuina, preparant el sopar, fent robiols, adesant tot el desgavell. Ahir parlàvem de com organitzar-nos per a tot el que ens ve a sobre, coses concretes, materials, ho volem fer el millor possible. Fa dies i dies que no xerram de sortides ni viatges, quan pensam a llarg i mitjà termini no ens queda altra que centrar-nos en el "tema" principal i ens els assumptes col·laterals.

I no canviaria res de tot això per un viatge, ni a París ni a la Lluna.

És possible que mai hi anem, però no impossible. Simplement ho deixarem per a més endavant: si estam junts, tenim un demà. També sabem que el tenim de totes maneres i que potser ens sorprendrà. Sigui com sigui, l'avui és aquí i ara, i és nostre, i està bé.

dijous, 25 de març de 2010

Un altre ritme



Un altre ritme, és el que he sentit aquesta setmana. Els dies, com les notes d'aquesta cançó, m'engronsen i em deix engronsar. He deixat de nedar contracorrent, intent (i a vegades ho aconseguesc) no preocupar-me abans d'hora, mir d'entendre el que tenc al davant i, si no m'agrada, deixar-ho córrer.

Esper que tot vagi el millor possible, faré tot el possible perquè així sigui. Amb calma, pensant en el millor per a tots, sense deixar de gaudir dels petits moments, deixant que el cor bategui, deixant-me engronsar pel nou ritme. És una dolça promesa que et faig sobretot a tu, perquè és sobretot per tu que hem de gaudir d'un bon ritme.

diumenge, 21 de març de 2010

El perill



Fa dos dies vaig gaudir enormement un concert de Revólver. Cançons com aquesta, El peligro, em posaren la pell de gallina. Sempre havia sentit la música únicament a partir de la melodia; els darrers temps, però, i cada cop més, sent la música també a partir de la lletra. I la d'aquesta cançó és especial.

Ara, mentres l'escolt, una tristesa enorme me menja el cor i els ulls se m'humedeixen per moments. Avui més que mai hi ha estrofes que semblen fetes per a mi. Tota la vida esquivant la vida, i ara la vida m'omple del tot, tant i tan ràpidament que em costa assumir tot el que estic perdent i tot el que estic guanyant durant el camí.

Som feliç? Si. Però aquest "si" no implica el The end habitual en el cinema, sinó que significa que cal continuar lluitant, amb el cap ben alt, amb la decisió als llavis, la conciència tranquil·la i la mirada neta.

La balança, sempre la balança: la tenc de nou sobre la taula, estic a punt de prendre una de les decisions més importants de la meva vida, tal vegada la més important. Estic preparada, perquè el perill no és qüestió d'un parell de cops, sinó en no saber on anar.

El peligro
El peligro no es cuestión de un par de golpes,

el peligro es no saber a donde ir,
el peligro es no encontrar jamás tu sitio
y sentir que ya llegaste sin salir.

El peligro es el fantasma que planea
sobre aquello que juraste un día alcanzar
y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo
una cifra, una letra y a volar
una cifra, una letra y a volar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es perder a quien se ama,
con la furia que desata el huracán,
comprobar que en casa ya no espera nadie
y que no hay nadie a quien puedas esperar
y que no hay nadie a quien puedas esperar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es cuando queman las entrañas,
por amor o desamor que más me da,
y el valor se te hace escarcha
y el aire explota y amarga
en tu pecho por la mujer que se va
en tu pecho por la mujer que se va.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

dimecres, 17 de març de 2010

James Hunter



Un bon músic i una bona cançó són una combinació perfecta. Com a mostra en James Hunter amb The hard way.

Em queden moltes ferides per tancar, alguna que altra pèrdua que assumir, un parell de maldecaps que no sé com acabaran i on em duran; però també plans que complir, molta de gent amb qui estar i a qui estimar i molta, molta feina a fer per poder ser una mica, domés una mica millor. Les fites que delimiten lo bo de lo dolent, cada dia més clares, això ajuda.

I aquests dos minuts vint-i-nou segons de bona música, un petit i meravellós parèntesi entre tot plegat.

dimarts, 16 de març de 2010

Com un extraterrestre



Us heu sentit mai observats, analitzats? I no dic per vosaltres mateixos, sinó per algú del teu entorn; si ho fa un desconegut no té tanta gràcia.

Doncs és una sensació ben curiosa, et sents com un extraterrestre (el del clip d'avui és, a sobre, un titella: doble desgràcia). Et diuen com ets, què sents, què has fet, i com i perquè ho has fet. I ho has d'agrair, perquè és una ajuda molt possitiva. Tal vegada hi hagi coses amb les que puguis no estar ben bé d'acord, però és perquè estàs equivocat i perquè no saps gaire de com funciona la Terra, i això t'eixampla el cor, et calma i saps perfectament què fer a partir d'aquest moment.

El problema està en si ets un extraterrestre desconsiderat, sord i mut. Desconsiderat perquè fereixes i obligues a un sobreesforç a qui diu que et vol bé. Sord per no escoltar el que et diuen. Mut perquè no dius res, perquè deixes que diguin. Què fas si penses que no és així? Què fas si és la consideració cap a l'altre qui t'incapacita per a defensar-te? Si prefereixes no sentir a sentir barbaritats?

Doncs no queda altra que defensar la teva raó amb ungles i dents, per molt que et costi. Què pots perdre? Res. Probablement ja mai deixis de ser un extraterrestre per qui et veu com a tal.

Si, ja sé que no he acabat el dia amb l'humor amb el que l'he començat, però és que reconec que els agents externs han acabat superant-me. Mira, ara que caic, són això, agents externs... Me'n vaig a dormir i faig comptes deixar-los a "l'exterior" del meu llit...

L.O.V.E.



Dos dies seguits de sol? Això és un "record"! Estic de bon humor, aquest cop (ahir al manco) els dos problemes que em ronden pel cap no han pogut amb mi. Dins del cotxe, a mitjan camí cap a la feina, ha començat a sonar L.O.V.E., de Nat King Cole. Què bona! M'encanta la idea que va tenir algú de fer una cançó a partir de les quatre lletres de la paraula AMOR.

És senzilla i optimista. Intentaré que el dia d'avui tengui precisament aquest ritme.

L es por la manera en que me ves
O es por la única a quién veo
V es muy, muy extraordinario
E es mucho más de lo que tú puedes adorar

Amor es todo lo que te puedo dar
El amor es algo más que un juego de dos
Dos enamorados lo pueden lograr
Toma mi corazón y
Por favor, no lo rompas
El amor fue hecho para mí y para ti.

L es por la manera en que me ves
O es por la única a quién veo
V es muy, muy extraordinario
E es mucho más de lo que tú puedes adorar

Amor es todo lo que te puedo dar
El amor es algo más que un juego de dos
Dos enamorados lo pueden lograr
Toma mi corazón y
Por favor, no lo rompas
El amor fue hecho para mi y para ti.
El amor fue hecho para mi y para ti.
El amor fue hecho para mi y para ti.