diumenge, 29 de novembre de 2009

Massa bo



Fa temps que vaig trobar aquesta cançó. Com moltes de les meves preferides aquesta també ha sortit d'una banda sonora (French kiss). No n'estic segura, però em sembla que el títol deu dir algo així com "Massa bo".

Què és massa bo per a mi? És una sensació que fluctua en mi, qui em coneix ho sap: tenc tendència a ser volàtil amb els meus sentiments, deix molt fàcilment que siguin conduits pels vents que vénen de fora. I això em duu a moments bons, a moments massa bons, a moments dolents, a moments molt dolents.

Ahir vaig tenir un dia "massa bo": muntanya, bona companyia, i la superació d'un repte.
Avui tenc un dia "massa bo" també: el record de tot el viscut els darrers dies, l'esbraonament de tots i cada un dels meus músculs, la dolça espera de tot el em queda per viure, i parlant de sentiments, el millor de tot: la calma, la meva calma, que ja és aquí.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Si el camí fós suau



SI el camino fuera suave y si el cielo más azul,
miraría el horizonte siempre como miras tú.
Si pudiera ir más despacio, sin tropiezos ni traspiés,
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr.
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr

Pero es duro, es salvaje, y no tiene compasión.
Te disparan por la espalda, aquí no existe el honor.
He visto caer a gente sin poder mover un pie.
Tambien vi como los fuertes no apostaban por su piel,
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

Ya estoy en ninguna parte, ya no puedo regresar.
Son ya muchos treinta años para poner marcha atrás.
He gastado en esta histeria mi energia, mi ilusión,
masticando con firmeza que quizá, lo que importa no es jugar, sino ganar
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

El aliento del destino quizás sople sobre mí.
Rogaré a Dios que me indique qué sendero he de seguir,
porque seguiré adelante aunque tenga que volar.
Quizás venda hasta mi alma sólo por poder llegar.
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

"Un mundo raro"



Darrerament pens molt en aquesta cançó. Teniu la lletra aquí sota, la sent molt propera, però voleu creure que no tenia clar si era perquè algú podria haver-me-la cantada mai, o si pel contrari perquè podria haver-la cantada jo? Ingènua de mi: segur que vosaltres ja teniu la resposta.

En els dos casos, la resposta és "si". Saber-ho m'alleugereix? No, gens ni mica. Em servirà d'alguna cosa de cara al futur? Desitj que si, de tot cor.

Cuando te hablen de amor y de ilusiones
y te ofrezcan un sol y un cielo entero,
si te acuerdas de mí, no me menciones
porque vas a sentir amor del bueno.

Y si quieren saber de tu pasado
es preciso decir, una mentira
di que vienes de allá, de un mundo raro
que no sabes llorar, que no entiendes de amor
y que nunca has amado.

Porque yo a dónde voy,
hablaré de tu amor como un sueño dorado,
olvidando el rencor,
no diré que tu adiós me volvió desgraciado.

Y si quieren saber de mi pasado
es preciso decir otra mentira
les diré que llegué de un mundo raro
que no sé del dolor, que triunfé en el amor
y que nunca he llorado.

Y si quieren saber de tu pasado
es preciso decir, una mentira
di que vienes de allá, de un mundo raro
que no sabes llorar, que no entiendes de amor
y que nunca, ,tú nunca has amado.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Maniobres Orquestrals en l'Obscuritat (OMD)



Un grup, una cançó de la meva adolescència i la de molts. Mai havia vist el videoclip, un "portento", hi ha que veure com passen els anys, i lo guapa que és ella.

1982. Tenia onze anys quan vaig començar a escoltar aquesta cançó. Ara pensava en si som tan diferent a aquella nina, vint-i-set anys més tard. En algunes coses si, gràcies a Déu (i és evident que no em referesc al físic), malauradament en altres no. Som la responsable de la persona que som avui? Si, per descomptat, també ho som de les meves accions i les seves conseqüències.

I tenc dues opcions, quedar-me quieta com fins ara, o avançar i arriscar-me a continuar equivocant-me. Tenc trenta-vuit anys, probablement em quedin menys anys de vida que els que he viscut: la resposta és clara. Però procuraré tenir molta cura en el que faci, ho promet.

dijous, 19 de novembre de 2009

Pèrdua



Hi ha infinites maneres de perdre a algú, i totes condueixen sempre al dolor i, en ocasions, a la culpa i a la desesperança. Ens aixecarem també aquesta vegada? O aquest cop el pes ens mantendrà de genolls?

dimecres, 18 de novembre de 2009

Em feis bé



Em feis bé, molts de vosaltres. Varia la mesura, varia la intenció, varia el sentiment, varia el moment. Però, en general, m'heu fet bé, em feis bé, i sé que em fareu bé. L'únic que em preocupa, a vegades, és no estar a l'altura. Però ho intent.

Para contarte, canto
Quiero que sepas
Cuánto me haces bien
Me haces bien
Me haces bien
Te quiero de mil modos
Te quiero sobre todo
Me haces bien
Me haces bien
Me haces bien
Basta ver el reflejo de tus ojos en los míos
Como se lleva el frío
Para entender
Que el corazón no miente
Que afortunadamente
Me haces bien
Me haces bien
Me haces bien

dimarts, 17 de novembre de 2009

Sempre

Àncora



M'he despert massa prest, i no he pogut tornar-me a dormir. Abans no em passava mai. He berenat, he escurat, he plegat roba, m'he dutxat, m'he vestit, ho he fet tot molt a poc a poc, sense les presses de sempre. I són les 5 del matí. Per què són tan lentes les hores durant la nit?

No se sent res, no hi ha cap llum, únicament hi som jo. Jo i el que em ronda pel cap, això que em ronda i voleteja, voleteja i s'enlaira, s'enlaira i s'escapa, s'escapa i després torna, torna i es calma. I ara hi ha calma, la que tant desitj, la que m'ancora al que som. La que es respira en aquesta cançó.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Ahir vaig cometre una -petita- locura



Ahir vaig cometre una petita locura. No la faig molt sovint. Tal vegada un cop cada any, o cada dos anys. En els temps que corren, fins i tot em fa una mica de vergonya contar-vos-ho, però ho faré:

Vaig comprar-me dos dvd a un centre comercial!!!!! En la meva defensa diré que era una oferta "2 x 12€", així que ho vaig poder fer amb la conciència relativament tranquil·la. Però és que no vaig poder resistir-me a una d'elles: Horizontes de grandeza. De William Wyler, i amb Gregory Peck de protagonista. Una de les pel·lícules que marcaren la meva infantesa. Com pot ser que els ianquis siguin tan ianquis i hagin pogut fer obres mestres com aquesta? Mai ho entendré, però no vull xerrar d'això, que em fa peresa.

Vull parlar dels grans valors que predicaven els clàssics del western: l'honradesa, l'honor, la valentia, l'actitud front la mort, l'amistat, l'amor, el seny... Ja sé que és una mena de ciència ficció avui en dia, però som tan nyonya que cada cop que m'endins en una pel·lícula com aquesta, i aquesta en especial, disfrut de mala manera, el cor em batega més fort a determinades escenes (la baralla amb Charlton Heston, o la doma del cavall...), i amb dolçor en altres (què dir de Jean Simmons...). I record quan era nina i els dissabtes tota la família ens plantàvem davant la tele per veure la peli de l'horabaixa. Era emocionant. Mirar de cua d'ull al pare, com gaudia, al meu germà, amb els ulls ben oberts, a ma mare, fent la becadeta a estones. I com a escenes com les que he dit abans, el meu pare es girava cap a nosaltres, ens somreia amb orgull i ens deia amb la mirada "això és un home, ha fet el que calia". Fou una mena d'aprenentage, una bona manera d'aprendre.

No tenc ningú rera meu per veure-la, a qui ensenyar-li, amb qui descobrir-la. Però la duré un dissabte a ca els pares i, després de dinar, la posarem al dvd, ens asseurem i la veurem. I serà com tornar als vells temps durant dues hores.

I sense anuncis...

dissabte, 14 de novembre de 2009

Drama! Drama? No, falsa alarma...



Pànic, pànic és el que he tengut sempre a les discussions, a xerrar clar. Ics, em feien alèrgia. Ara no és que m'agradin tampoc, les coses com són, però, vaja, crec que ara com ara puc pensar que no maten... Avui n'he tenguda una amb algú a qui estim molt: discussió, debat, li podem dir com volguem, però hi ha hagut moments en què em sentia tan tensa que ara estic esgotada...

La part bona: que hem pogut aclarir moltes coses, hem arribat a acords, hem rectificat, o no, però hem comprès la postura de l'altre. Al manco així ho esper. A mesura què xerràvem i xerràvem, la boira i la pena es diluïen, tornava a sentir a aquella persona a prop meu, amb discrepàncies incloses.

La part millor: que hem pogut tancar la conversa amb un somriure i amb la promesa d'una abraçada quan ens trobem demà. I he començat a pensar en quina cançó podria ajudar-me amb aquestes paraules. M'ha vengut al cap Parole, parole. Una cançó que no m'agrada gens, per cert (com les discussions), això l'ha convertida en la cançó perfecta. El que no hagués imaginat mai és que Youtube m'obsequiàs a la primera amb la millor versió que podria haver trobat mai, sense cap mena de dubte, i la que a més expressa de manera genial el meu estat d'ànim i el que sent per aquesta persona. Per a tu, amb núvols o sense núvols. I gràcies.

Una flor, un ocell, una espiga



Avui he començat el dia pensant en la conversa que vaig tenir ahir amb un amic. Tot és molt complicat en aquesta vida, absolutament tot. Li vaig recomanar una pel·lícula (Love actually), sempre m'anima veure-la, no cal que us recordi lo nyonya que puc arribar a ser. He intentat recordar també la banda sonora, quines cançons hi ha? Pensava trobar-ne alguna per penjar-la en el post d'avui amb unes paraules d'ànim per a aquest bon amic.

I el meravellós Youtube m'ha ofert això: Songbird, d'Eva Cassidy. En principi, massa romàntica per al meu objectiu. Però les imatges que l'acompanyen, són irresistibles... Una flor, un ocell, i una espiga. Definitivament, no tot és complicat en aquesta vida. Filmar aquestes imatges ho degué esser, crear la càmera que les recollí, també, editar el vídeo, per descomptat.

Però gaudir-les, és senzill. Gaudir la bellesa de la senzillesa no és difícil, domés cal que ens aturem una mica. Avui és dissabte, demà, diumenge, serà més fàcil. Pensa en això, amic.

dijous, 12 de novembre de 2009

Bona nit



Quantes vegades hem dit bona nit a les nostres vides? Més que nits hem viscut, no?
Quantes vegades ho hem desitjat de tot cor quan ho dèiem? Poques, al manco en el meu cas.
Però és un dia més que hem pogut compartir amb aquella persona. Estigui a prop, estigui enfora, l'hem tenguda un dia més al costat. Un dia més...
Demà començarà tot de bell nou, sobre els fonaments que haguem pogut posar avui. Les hores de la nit ajudaran a què s'enfortesquin.
A tu, bona nit.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Homenatge al dubte constant



Dubtes, dilemes, incerteses, aquestes paraules em són molt properes des de sempre. En l'esforç de fugir-ne he pres moltes decisions equivocades, i les que cometré. L'única solució que hi veig és la calma ("calma": una paraula que sempre tenc a la boca i al cap). D'acord que em fa estar encara més dins del dubte, però també em permet guanyar temps, temps per descobrir nous valors que incorporar al plat que els correspongui en la meva balança imaginària.
Però, pensant-ho bé, també és possible que aquesta idea sigui l'única manera que he trobat per tranquilitzar la mala conciència, o la inconsciència, o les dues coses, i es tracti en realitat d'una treva, com diu la cançó.
No sé, ara tenc aquest dubte...

No tengo a quién rezarle
pidiendo luz,
ando tanteando el espacio a ciegas

No me malinterpreten
no estoy quejándome,
soy jardinero de mis dilemas

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame un respiro.

No tengo a quién culpar
que no sea yo
con mi reguero de cabos sueltos

No me malinterpreten,
lo llevo bien,
o por lo menos hago el intento.

Hermana duda,
pasarán los discos,
subirán las aguas,
cambiarán las crisis,
pagarán los mismos
y ojalá que tú
sigas mordiendo mi lengua,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame una tregua.

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
sólo esta noche,
dame un respiro.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Ha arribat el fred



És diumenge. A fora ha arribat l'hivern. Em resistesc a què torni a entrar dins casa. Enguany no deixaré que ho faci. He estat preparant-me: he impermeabilitzat en la mesura del possible els exteriors de la casa. He ordenat l'interior, ara és més confortable (al manco per als que hi vivim). He reforçat les portes i les finestres més febles, per allà on s'escolava la fredor. He entrat llenya, així estarà seca quan encengui el foc. Si protegesc l'interior, protegesc el meu cor, i protegesc als qui estim. A dins domés hi ha d'haver calma, escalfor, i silenci.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Propòsits per al cap de setmana



- Gaudir dels amics
- Passejar
- Anar al cinema
- Escoltar música (tipus aquesta cançó)
- Dormir...
- Xerrar
- Riure
- Fugir dels lios...

Aquests són els bons propòsits que vaig escriure dijous vespre. Vaig desar el post únicament per la cançó, perquè vaig pensar que aquesta llista era una tonteria. I resulta que no, resulta que és dissabte vespre i he fet tot això entre ahir i avui, i som feliç, estic esgotada però som feliç. L'únic punt que em preocupa és el darrer, però és que la definició de "lio" no la tenc massa clara... o no la vull tenir clara... o no la vull tenir clara precisament ara...

dimecres, 4 de novembre de 2009

"Sentir la vida"



Maria del Mar Bonet va versionar aquesta cançó de Haris Alexiou en el seu darrer disc, Terra secreta. Em qued amb l'original, però agraesc a na Bonet haver-nos facilitat la traducció. Una lletra sensual i una música amb força que formen una cançó de les que fan sentir papallones a l'estómac i amb la que me'n vaig a dormir aquesta nit...

Per una cançó

Dono tot el que tinc per ballar amb tu
per trobar en el meu cos les teves carícies
per sentir el teu alè en el meu coll nu
i oblidar-me de l'esguard que potser ens vigila.

Dono tot el que jo tinc per una sola nit
per sentir-te a prop meu i sentir la vida
per girar com un estel els dos embogits
indiferents al món que aquesta nit ens mira.

Dono tot el que tinc per un sol somrís
que s'endugui la raó que ara ens empresona
per ferir amb deliri tots els teus neguits
per obrir-te un paradís on no hi ha penombra.

Una dona i un home i una cançó
són l'altar, la passió, són les esperances.
A la llum de les espelmes parlem d'amor
a la cambra que guarda tantes abraçades.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Rebel·lió



M'havia apuntat a un curs per a conèixer una llei orgànica que potser sigui important per a la meva feina. Un curs de 25 hores, repartides en dos horabaixes a la setmana durant el mes de novembre. Avui era el primer dia, la primera sessió. No hi pens tornar: tres hores escoltant a un professor que no és professor sermonejant sobre obvietats constitucionals i legislatives que podíem llegir per duplicat a la còpia en paper i al powerpoint, i que a sobre repetia un cop i un altre...
La vida és molt curta i a més hi ha el tema de la balança. Avui xerrava d'ella amb una persona molt important per a mi. Tenc tendència a mesurar la gent, els fets i les situacions en una balança imaginària, intentant valorar racionalment els pros i els contres a l'hora de prendre una decisió (cosa que sempre m'ha costat molt, per altra banda). I, mentres evitava que els ulls se'm tancassin en les tres hores més llargues de la meva vida, he posat la balança (imaginària, repetsc) sobre la taula, i he començat a pensar en què porres feia allà i en totes les coses que podria estar fent en aquell moment.
La balança ha fet patapám cap a un costat (m'estranya que ningú hagi sentit el cop) i automàticament he decidit que aquell bon home no em tornaria a veure la melena. La decisió ha vengut recolzada per la meva amiga, amb qui havia decidit fer aquella cosa anomenada "curs". Sempre està bé tenir un bon amic que et faci costat, en les verdes i en les madures.
Tornava amb el cotxe cap a casa i a la ràdio ha sonat aquesta cançó: super ianki, amb molta bateria i molta guitarra elèctrica, o sigui, de les que en principi no m'agraden. I he sentit un estrany, per desconegut, sentiment d'alegria i de victòria per l'acte de rebel·lia d'avui, el de no tornar al curs. Si, ja sé, com a acte de rebel·lia és ben poca cosa però, què voleu que us digui, cada un es rebel·la amb el que té a mà...

dilluns, 2 de novembre de 2009

Res és més simple



Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Itàlia



Amb totes les persones importants de la meva vida he parlat d'anar a Itàlia. Somnis, plans, il·lusions... i, com moltes altres, aquesta també s'ha esvaït cada cop. Ahir va tornar a aparèixer la mateixa il·lusió. Independentment de què passi, no canviaria aquests moments de somni, de vol, per res del món. Tocar-ho amb les mans mai podrà ser tan hermós com imaginar-ho, n'estic segura.
Si, definitivament aquest serà un diumenge nostàlgic. És curiós poder sentir nostàlgia d'una cosa que no s'ha viscut mai... Tal vegada sigui per la força de la veu de Mina, la tendresa de les melodies de Paoli, els violins arrebatadors, tal vegada sigui perquè, al cap i a la fi, si que ho he viscut dins meu.

EL CEL EN UNA HABITACIÓ: MINA
(Gino Paoli, 1960)

Quan estàs aquí amb mi
Aquesta habitació no té més parets
sinó arbres,
arbres infinits:
quan estàs aquí aprop meu
aquest sostre violeta
no, no existeix més.
Jo veig el cel sobre nosaltres,
Que quedam aquí
abandonats,
com si no existís res més,
res, res més en el món.

Sona una armònica
sembla un òrgan
que vibra per tu i per mi
sobre la immensitat del cel.
Per tu i per mi:
al cel.