dimarts, 22 de desembre de 2009

Un himne a la vida



Darrerament, aquesta cançó s'ha convertit per a mi en una mena d'himne. Sempre estaré agraïda a un amic meu blocaire, perdut i encara no retrobat, haver-me-la presentada. Avui, anant i tornant d'un funeral, l'he repetida un pic i un altre dins del cotxe, intentant aprendre-me-la. Difícil: molta lletra per a les meves capacitats neuronals. Però ho estic intentant, i això és l'important: intentant assolir els petits i grans reptes que ens presenta la vida i que ens presentam nosaltres mateixos. Sé que no estau entenent res de res, però estic tranquil·la, la cançó ho farà millor que jo.

El funeral era per una dona que el mes que ve feia 100 anys: tota una vida, una vida plena i bona com se sol dir, però coneguent la seva família sé que en aquest cas ha estat realment així. Per contrapartida, una nina de 19 mesos s'ha estat debatent durant una setmana entre la vida i la mort. Avui han dit a la família que ha guanyat la primera batalla. Avui la nina s'ha despert i ha somrigut a la mare: la vida empeny amb força. Tot el demés és "calderilla", no us sembla?

Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

.Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim.

I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident
que, per un moment,
ens en sortim.

1 comentari:

pH ha dit...

Doncs jo si que ho he entés, a tu i a la cançó.
Gracies per recordar-la.
Bones festes i millor any 2010 (a veure si tenim sort i la vida ens dona un camí ben llarg).
Un beso ;-)