dimarts, 3 de novembre de 2009

Rebel·lió



M'havia apuntat a un curs per a conèixer una llei orgànica que potser sigui important per a la meva feina. Un curs de 25 hores, repartides en dos horabaixes a la setmana durant el mes de novembre. Avui era el primer dia, la primera sessió. No hi pens tornar: tres hores escoltant a un professor que no és professor sermonejant sobre obvietats constitucionals i legislatives que podíem llegir per duplicat a la còpia en paper i al powerpoint, i que a sobre repetia un cop i un altre...
La vida és molt curta i a més hi ha el tema de la balança. Avui xerrava d'ella amb una persona molt important per a mi. Tenc tendència a mesurar la gent, els fets i les situacions en una balança imaginària, intentant valorar racionalment els pros i els contres a l'hora de prendre una decisió (cosa que sempre m'ha costat molt, per altra banda). I, mentres evitava que els ulls se'm tancassin en les tres hores més llargues de la meva vida, he posat la balança (imaginària, repetsc) sobre la taula, i he començat a pensar en què porres feia allà i en totes les coses que podria estar fent en aquell moment.
La balança ha fet patapám cap a un costat (m'estranya que ningú hagi sentit el cop) i automàticament he decidit que aquell bon home no em tornaria a veure la melena. La decisió ha vengut recolzada per la meva amiga, amb qui havia decidit fer aquella cosa anomenada "curs". Sempre està bé tenir un bon amic que et faci costat, en les verdes i en les madures.
Tornava amb el cotxe cap a casa i a la ràdio ha sonat aquesta cançó: super ianki, amb molta bateria i molta guitarra elèctrica, o sigui, de les que en principi no m'agraden. I he sentit un estrany, per desconegut, sentiment d'alegria i de victòria per l'acte de rebel·lia d'avui, el de no tornar al curs. Si, ja sé, com a acte de rebel·lia és ben poca cosa però, què voleu que us digui, cada un es rebel·la amb el que té a mà...

3 comentaris:

Frannia ha dit...

Jo, de petita, em rebelava davant els semàfors. M'havien ensenyat que només podia creuar si era verd, però sovint no passava cap cotxe a aquell carrer solitari. M'ho pensava tant, però, em feia tanta por botar-me la norma, que normalment quan ho feia instantàniament es posava en verd pels peatons. Però, com a mínim, donava dues passes en vermell, que consti...Home, el curs...pot ser una patata però si te dóna punts tal volta el sacrifici pagui la pena, no?

Maria ha dit...

Estic amb tu! Conec la sensació de llibertat i d'alegria que acompanya aquests moments de rebel·lia! si ho has vist així de clar endavant! poques vegades jo veig les coses tant i tant clares, però quan les veig... ja no hi ha qui em pari! Busca un altre curs, segur que en trobaràs algun que serà interessantíssim i del què aprendràs alguna cosa i a més a més et donarà punts!
(La cançó: GENIAL!)

Aineta ha dit...

Ben fet