diumenge, 1 de novembre de 2009

Itàlia



Amb totes les persones importants de la meva vida he parlat d'anar a Itàlia. Somnis, plans, il·lusions... i, com moltes altres, aquesta també s'ha esvaït cada cop. Ahir va tornar a aparèixer la mateixa il·lusió. Independentment de què passi, no canviaria aquests moments de somni, de vol, per res del món. Tocar-ho amb les mans mai podrà ser tan hermós com imaginar-ho, n'estic segura.
Si, definitivament aquest serà un diumenge nostàlgic. És curiós poder sentir nostàlgia d'una cosa que no s'ha viscut mai... Tal vegada sigui per la força de la veu de Mina, la tendresa de les melodies de Paoli, els violins arrebatadors, tal vegada sigui perquè, al cap i a la fi, si que ho he viscut dins meu.

EL CEL EN UNA HABITACIÓ: MINA
(Gino Paoli, 1960)

Quan estàs aquí amb mi
Aquesta habitació no té més parets
sinó arbres,
arbres infinits:
quan estàs aquí aprop meu
aquest sostre violeta
no, no existeix més.
Jo veig el cel sobre nosaltres,
Que quedam aquí
abandonats,
com si no existís res més,
res, res més en el món.

Sona una armònica
sembla un òrgan
que vibra per tu i per mi
sobre la immensitat del cel.
Per tu i per mi:
al cel.

1 comentari:

pH ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.