dimarts, 10 de novembre de 2009

Homenatge al dubte constant



Dubtes, dilemes, incerteses, aquestes paraules em són molt properes des de sempre. En l'esforç de fugir-ne he pres moltes decisions equivocades, i les que cometré. L'única solució que hi veig és la calma ("calma": una paraula que sempre tenc a la boca i al cap). D'acord que em fa estar encara més dins del dubte, però també em permet guanyar temps, temps per descobrir nous valors que incorporar al plat que els correspongui en la meva balança imaginària.
Però, pensant-ho bé, també és possible que aquesta idea sigui l'única manera que he trobat per tranquilitzar la mala conciència, o la inconsciència, o les dues coses, i es tracti en realitat d'una treva, com diu la cançó.
No sé, ara tenc aquest dubte...

No tengo a quién rezarle
pidiendo luz,
ando tanteando el espacio a ciegas

No me malinterpreten
no estoy quejándome,
soy jardinero de mis dilemas

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame un respiro.

No tengo a quién culpar
que no sea yo
con mi reguero de cabos sueltos

No me malinterpreten,
lo llevo bien,
o por lo menos hago el intento.

Hermana duda,
pasarán los discos,
subirán las aguas,
cambiarán las crisis,
pagarán los mismos
y ojalá que tú
sigas mordiendo mi lengua,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame una tregua.

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
sólo esta noche,
dame un respiro.