divendres, 30 d’octubre de 2009

Per al meu amic



En Lluís Llach no "me mata", és ver, però la cançó m'encanta. La vaig descobrir en aquesta versió de Dani Flaco (ja saps: les versions i jo, jo i les versions...), ell va fer que em fixàs en el que hi diu. La lletra em fa estremir, ara i ahir. I sempre ho farà. Gràcies, amic.

1 comentari:

Malena ha dit...

No he pogut escoltar la versió de Dani Flaco, som a la feina i no tenc temps, però tan se val, no m'hauria agradat, a mí, al contrari que a tu, no me solen agradar gairebé mai les versions i supòs que en aquest cas encara menys; desde ben joveneta som una admiradora absoluta d'en Llach i aquesta és una de les meves cançons preferides, sempre me porta records compartits amb bons amics: d'acampades, excursions i alguns concerts, és una cançó preciosa. Vaig plorar com una Madalena quan en Llach la va cantar al seu concert de despedida.