dilluns, 28 de desembre de 2009

El que vull aquest Nadal?



M'agraden ben poques nadales, aquesta n'és una: ben ianqui, ben nyonya, ben marxosa, com toca! Em recorda a la pel·lícula a la qual pertany (Love actually). L'amor i l'optimisme vessen per les parets del televisor cada cop que la veig. Guai. És una bona manera de fer un kitkat vital i més en aquestes festes on es pressuposa que tots hem de ser feliços i que la vida és perfecte (és curiós que a aquestes altures ens vénguin encara amb aquestes...).

El títol de la cançó: tot el que vull aquest Nadal...

I què vull jo? Ni més ni manco que el que ja tenc, i no perdre-ho. Això si, per al meus (i no us podeu ni imaginar quanta gent hi cap en aquest "els meus") voldria afegir-hi un polsí de somriures, unes cullerades -soperes- de salut i, per donar una mica més de gust als dies que ens queden per viure, afegir-hi la quantitat justa de sal -fonamental-, de pebre bo -picardia sana- i de canyella -l'aroma que tot ho bressola.

Si, d'acord, un post molt cursi però, què voleu? És Nadal i som mooooolt influenciable...

dimarts, 22 de desembre de 2009

Un himne a la vida



Darrerament, aquesta cançó s'ha convertit per a mi en una mena d'himne. Sempre estaré agraïda a un amic meu blocaire, perdut i encara no retrobat, haver-me-la presentada. Avui, anant i tornant d'un funeral, l'he repetida un pic i un altre dins del cotxe, intentant aprendre-me-la. Difícil: molta lletra per a les meves capacitats neuronals. Però ho estic intentant, i això és l'important: intentant assolir els petits i grans reptes que ens presenta la vida i que ens presentam nosaltres mateixos. Sé que no estau entenent res de res, però estic tranquil·la, la cançó ho farà millor que jo.

El funeral era per una dona que el mes que ve feia 100 anys: tota una vida, una vida plena i bona com se sol dir, però coneguent la seva família sé que en aquest cas ha estat realment així. Per contrapartida, una nina de 19 mesos s'ha estat debatent durant una setmana entre la vida i la mort. Avui han dit a la família que ha guanyat la primera batalla. Avui la nina s'ha despert i ha somrigut a la mare: la vida empeny amb força. Tot el demés és "calderilla", no us sembla?

Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.

.Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.

I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim.

I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident
que, per un moment,
ens en sortim.

dilluns, 14 de desembre de 2009

La nostra cançó



Hem viscut moltes coses, i les que viurem. Junts o no, les viurem. I vull estar al teu costat per a compartir-les amb tu. Els darrers temps han passat coses impensables que ens han duit per camins diferents i que han fet que no estigui amb tu quan més em necessites. Però hi estic, no ho oblidis mai, estic amb tu, i per tu, i hi estaré sempre. Et faré costat sempre que em necessitis.

Ara com ara, aquí tens la nostra cançó. Sempre serà la nostra cançó. Mai m'havia passat pel cap cercar la traducció. Avui ho he fet. I m'ha sorprès: descriu amb bastant d'encert tot el que hem sentit durant anys. No faig comptes oblidar-me'n.

Tenguérem l'oportunitat de descobrir que la vida pot ser rosa, que els cors poden ballar al ritme d'aquesta melodia, que els somnis poden volar. Els darrers temps no han estat bons, no són bons, les circumstàncies no ho permeten. És el que toca viure ara, per als nostres i per a nosaltres, és el que toca viure. Però això no lleva que en un petit recés, en un petit moment despistat de la rutina, poguem pensar i recordar en això, en què la vida fou de color de rosa. I si ho va ser un cop, ho pot tornar a ser. Mentrestant tens un braç, el meu, sobre el que recolzar-te.

Ojos que hacen bajar los míos,
una sonrisa que se pierde en su boca
he aquí el retrato sin retoque,
del hombre al que pertenezco…

Cuando me toma en sus brazos,
y me habla muy despacio,
veo la vida de color rosa.

Me dice palabras de amor,
palabras comunes
y eso me provoca algo.

El entró en mi corazón,
una parte de felicidad,
cuya causa conozco.

El es para mi,
lo que yo para él en la vida
me lo dijo, me lo juró para toda la vida.

Y en cuanto lo percibo,
entonces siento dentro mío,
mi corazón latiendo.

Noches de amor que no terminarán jamás,
una gran felicidad que toma su lugar
los problemas, las penas se acaban…
Felices, felices a más no poder!

Cuando me toma en sus brazos,
y me habla muy despacio,
veo la vida de color rosa
.

Me dice palabras de amor,
palabras comunes
y eso me provoca algo.

El entró en mi corazón,
una parte de felicidad,
cuya causa conozco.

El es para mi,
lo que yo para él en la vida
me lo dijo, me lo juró para toda la vida.

Y en cuanto lo percibo,
entonces siento dentro mío,
mi corazón latiendo.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Fés la teva aposta



Duc dies amb Hungry heart de Bruce Springsteen al cap. Ahir la vaig cercar a Can Youtube i després vaig entretenir-me amb la lletra, us l'he traduïda, no us queixareu (de tota manera, s'admeten reclamacions).

I aquí teniu el pack: lletra més cançó. He volgut posar-vos aquesta estranya versió d'una estranya gent que es diuen Pajaro Sunrise, no els coneixia fins ahir, no estan gens malament (clar, són raros i m'agraden).

No acab d'entendre la relació entre el que diu la lletra i el que diu el vídeo. Potser té a veure amb assumir les conseqüències de l'aposta de vida que tots feim en un moment determinat? No em convenç: sempre podem rectificar. Si, d'acord, hem d'assumir i aprendre, però necessitam també tenir ben present la possibilitat de canviar, malgrat pugui ser una il·lusió vana. Per a mi és una realitat. Una feliç realitat, al manco avui. Qui diu que demà no me n'adoni que vaig fer l'aposta equivocada? Sé que sempre puc tornar a jugar. Mentres la roda de la ruleta giri per a mi, continuaré apostant.

Però ara no, ara estic gaudint del premi de l'aposta més forta que mai he fet. Sé que la ruleta està en marxa, però no és temps de jugar, ara és temps de viure.



Tenia dona i fills a Baltimore, Jack
Vaig sortir a donar una volta i ja no vaig tornar
Com un riu que no sap on va
Vaig fer un mal gir i vaig continuar.

Tots tenim un cor amb gana
Tots tenim un cor amb gana
Fés la teva aposta i interpreta el teu paper
Tots tenim un cor amb gana.

La vaig conèixer a un bar de Kingstown
Ens enamoràrem, però jo sabia que tenia un final
Agafàrem el que teníem i fugírem.
Ara som aquí a Kingstown de nou.

Tots tenim un cor amb gana
Tots tenim un cor amb gana
Fés la teva aposta i interpreta el teu paper
Tots tenim un cor amb gana.

Tots necessitam un lloc on descansar
Tots volem tenir una llar
Dóna igual el que diguin
A ningú li agrada estar sol.

Tots tenim un cor amb gana
Tots tenim un cor amb gana
Fés la teva aposta i interpreta el teu paper
Tots tenim un cor amb gana.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Ho he intentat, a la meva manera

No m'agrada Leonard Cohen. Ni la seva veu, ni la majoria de les seves lletres (algunes m'escarrufen). Aquesta cançó si, en puc digerir la lletra; i la veu de Perla Batalla fa que la senti més endins que si l'escoltàs amb la veu d'ultratomba de Cohen.

Parla dels errors, de la culpa, de prendre decisions, de la possibilitat de canviar. Parla de diferents tipus de llibertat, molt lluny de la llibertat de conte de fades.

Si m'ho vull aplicar, parla de mi.



Como un pájaro en un cable
como un borracho en un coro a medianoche
he intentado a mi manera ser libre.

Como un gusano en un anzuelo,
como un caballero de un libro pasado de moda
he salvado todos mis lazos para ti.

Si he sido poco amable
espero que puedas dejarlo pasar.
Si he sido desleal espero que sepas
que nunca fue contigo.

Como un niño aún no nacido
como una bestia con su cuerno
he destrozado a todo aquel que se acercó a mí.
Pero juro por esta canción
y por todo lo que he hecho mal,
que lo arreglaré por ti.

Vi a un mendigo apoyado en su muleta de madera
que me dijo: No debes pedir tanto
Y a una bella mujer apoyada en el quicio oscuro de su puerta
que me gritó: Oye, por qué no pides más?

Como un pájaro en un cable
como un borracho en un coro a medianoche
he intentado a mi manera ser libre.

dijous, 3 de desembre de 2009

Una nova versió



Una nova versió d'una cançó que vaig penjar fa uns quants posts. Més ben dit, aquesta és la primera versió, la versió original de Il cielo in una stanza, de Gino Paoli. No coneixia aquesta melodia fins fa unes setmanes i ara no em cans d'escoltar-la. Però avui em conforta en Gino Paoli més que na Mina. La suavitat front la força, la dolçor front la potència.

Per què canviam? Com podem canviar tant? I sentir que som els mateixos, més que mai...

EL CEL EN UNA HABITACIÓ
(Gino Paoli, 1960)

Quan ets aquí amb mi
aquesta habitació no té parets
sinó arbres,
arbres infinits.
Quan ets aquí, aprop meu,
aquest sostre violeta
no, no existeix més:
veig el cel sobre nosaltres,
que quedam aquí
abandonats,
com si no existís res més,
res, res més, al món.

Sona una armònica,
sembla un òrgan
que vibra per tu i per mi,
sobre la immensitat del cel.
Per tu i per mi,
al cel.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Massa bo



Fa temps que vaig trobar aquesta cançó. Com moltes de les meves preferides aquesta també ha sortit d'una banda sonora (French kiss). No n'estic segura, però em sembla que el títol deu dir algo així com "Massa bo".

Què és massa bo per a mi? És una sensació que fluctua en mi, qui em coneix ho sap: tenc tendència a ser volàtil amb els meus sentiments, deix molt fàcilment que siguin conduits pels vents que vénen de fora. I això em duu a moments bons, a moments massa bons, a moments dolents, a moments molt dolents.

Ahir vaig tenir un dia "massa bo": muntanya, bona companyia, i la superació d'un repte.
Avui tenc un dia "massa bo" també: el record de tot el viscut els darrers dies, l'esbraonament de tots i cada un dels meus músculs, la dolça espera de tot el em queda per viure, i parlant de sentiments, el millor de tot: la calma, la meva calma, que ja és aquí.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Si el camí fós suau



SI el camino fuera suave y si el cielo más azul,
miraría el horizonte siempre como miras tú.
Si pudiera ir más despacio, sin tropiezos ni traspiés,
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr.
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr

Pero es duro, es salvaje, y no tiene compasión.
Te disparan por la espalda, aquí no existe el honor.
He visto caer a gente sin poder mover un pie.
Tambien vi como los fuertes no apostaban por su piel,
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

Ya estoy en ninguna parte, ya no puedo regresar.
Son ya muchos treinta años para poner marcha atrás.
He gastado en esta histeria mi energia, mi ilusión,
masticando con firmeza que quizá, lo que importa no es jugar, sino ganar
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

El aliento del destino quizás sople sobre mí.
Rogaré a Dios que me indique qué sendero he de seguir,
porque seguiré adelante aunque tenga que volar.
Quizás venda hasta mi alma sólo por poder llegar.
Y aunque fuera necesario, no quisiera echar la hiel
si el camino fuera suave, si no hubiera que correr, que correr.

"Un mundo raro"



Darrerament pens molt en aquesta cançó. Teniu la lletra aquí sota, la sent molt propera, però voleu creure que no tenia clar si era perquè algú podria haver-me-la cantada mai, o si pel contrari perquè podria haver-la cantada jo? Ingènua de mi: segur que vosaltres ja teniu la resposta.

En els dos casos, la resposta és "si". Saber-ho m'alleugereix? No, gens ni mica. Em servirà d'alguna cosa de cara al futur? Desitj que si, de tot cor.

Cuando te hablen de amor y de ilusiones
y te ofrezcan un sol y un cielo entero,
si te acuerdas de mí, no me menciones
porque vas a sentir amor del bueno.

Y si quieren saber de tu pasado
es preciso decir, una mentira
di que vienes de allá, de un mundo raro
que no sabes llorar, que no entiendes de amor
y que nunca has amado.

Porque yo a dónde voy,
hablaré de tu amor como un sueño dorado,
olvidando el rencor,
no diré que tu adiós me volvió desgraciado.

Y si quieren saber de mi pasado
es preciso decir otra mentira
les diré que llegué de un mundo raro
que no sé del dolor, que triunfé en el amor
y que nunca he llorado.

Y si quieren saber de tu pasado
es preciso decir, una mentira
di que vienes de allá, de un mundo raro
que no sabes llorar, que no entiendes de amor
y que nunca, ,tú nunca has amado.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Maniobres Orquestrals en l'Obscuritat (OMD)



Un grup, una cançó de la meva adolescència i la de molts. Mai havia vist el videoclip, un "portento", hi ha que veure com passen els anys, i lo guapa que és ella.

1982. Tenia onze anys quan vaig començar a escoltar aquesta cançó. Ara pensava en si som tan diferent a aquella nina, vint-i-set anys més tard. En algunes coses si, gràcies a Déu (i és evident que no em referesc al físic), malauradament en altres no. Som la responsable de la persona que som avui? Si, per descomptat, també ho som de les meves accions i les seves conseqüències.

I tenc dues opcions, quedar-me quieta com fins ara, o avançar i arriscar-me a continuar equivocant-me. Tenc trenta-vuit anys, probablement em quedin menys anys de vida que els que he viscut: la resposta és clara. Però procuraré tenir molta cura en el que faci, ho promet.

dijous, 19 de novembre de 2009

Pèrdua



Hi ha infinites maneres de perdre a algú, i totes condueixen sempre al dolor i, en ocasions, a la culpa i a la desesperança. Ens aixecarem també aquesta vegada? O aquest cop el pes ens mantendrà de genolls?

dimecres, 18 de novembre de 2009

Em feis bé



Em feis bé, molts de vosaltres. Varia la mesura, varia la intenció, varia el sentiment, varia el moment. Però, en general, m'heu fet bé, em feis bé, i sé que em fareu bé. L'únic que em preocupa, a vegades, és no estar a l'altura. Però ho intent.

Para contarte, canto
Quiero que sepas
Cuánto me haces bien
Me haces bien
Me haces bien
Te quiero de mil modos
Te quiero sobre todo
Me haces bien
Me haces bien
Me haces bien
Basta ver el reflejo de tus ojos en los míos
Como se lleva el frío
Para entender
Que el corazón no miente
Que afortunadamente
Me haces bien
Me haces bien
Me haces bien

dimarts, 17 de novembre de 2009

Sempre

Àncora



M'he despert massa prest, i no he pogut tornar-me a dormir. Abans no em passava mai. He berenat, he escurat, he plegat roba, m'he dutxat, m'he vestit, ho he fet tot molt a poc a poc, sense les presses de sempre. I són les 5 del matí. Per què són tan lentes les hores durant la nit?

No se sent res, no hi ha cap llum, únicament hi som jo. Jo i el que em ronda pel cap, això que em ronda i voleteja, voleteja i s'enlaira, s'enlaira i s'escapa, s'escapa i després torna, torna i es calma. I ara hi ha calma, la que tant desitj, la que m'ancora al que som. La que es respira en aquesta cançó.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Ahir vaig cometre una -petita- locura



Ahir vaig cometre una petita locura. No la faig molt sovint. Tal vegada un cop cada any, o cada dos anys. En els temps que corren, fins i tot em fa una mica de vergonya contar-vos-ho, però ho faré:

Vaig comprar-me dos dvd a un centre comercial!!!!! En la meva defensa diré que era una oferta "2 x 12€", així que ho vaig poder fer amb la conciència relativament tranquil·la. Però és que no vaig poder resistir-me a una d'elles: Horizontes de grandeza. De William Wyler, i amb Gregory Peck de protagonista. Una de les pel·lícules que marcaren la meva infantesa. Com pot ser que els ianquis siguin tan ianquis i hagin pogut fer obres mestres com aquesta? Mai ho entendré, però no vull xerrar d'això, que em fa peresa.

Vull parlar dels grans valors que predicaven els clàssics del western: l'honradesa, l'honor, la valentia, l'actitud front la mort, l'amistat, l'amor, el seny... Ja sé que és una mena de ciència ficció avui en dia, però som tan nyonya que cada cop que m'endins en una pel·lícula com aquesta, i aquesta en especial, disfrut de mala manera, el cor em batega més fort a determinades escenes (la baralla amb Charlton Heston, o la doma del cavall...), i amb dolçor en altres (què dir de Jean Simmons...). I record quan era nina i els dissabtes tota la família ens plantàvem davant la tele per veure la peli de l'horabaixa. Era emocionant. Mirar de cua d'ull al pare, com gaudia, al meu germà, amb els ulls ben oberts, a ma mare, fent la becadeta a estones. I com a escenes com les que he dit abans, el meu pare es girava cap a nosaltres, ens somreia amb orgull i ens deia amb la mirada "això és un home, ha fet el que calia". Fou una mena d'aprenentage, una bona manera d'aprendre.

No tenc ningú rera meu per veure-la, a qui ensenyar-li, amb qui descobrir-la. Però la duré un dissabte a ca els pares i, després de dinar, la posarem al dvd, ens asseurem i la veurem. I serà com tornar als vells temps durant dues hores.

I sense anuncis...

dissabte, 14 de novembre de 2009

Drama! Drama? No, falsa alarma...



Pànic, pànic és el que he tengut sempre a les discussions, a xerrar clar. Ics, em feien alèrgia. Ara no és que m'agradin tampoc, les coses com són, però, vaja, crec que ara com ara puc pensar que no maten... Avui n'he tenguda una amb algú a qui estim molt: discussió, debat, li podem dir com volguem, però hi ha hagut moments en què em sentia tan tensa que ara estic esgotada...

La part bona: que hem pogut aclarir moltes coses, hem arribat a acords, hem rectificat, o no, però hem comprès la postura de l'altre. Al manco així ho esper. A mesura què xerràvem i xerràvem, la boira i la pena es diluïen, tornava a sentir a aquella persona a prop meu, amb discrepàncies incloses.

La part millor: que hem pogut tancar la conversa amb un somriure i amb la promesa d'una abraçada quan ens trobem demà. I he començat a pensar en quina cançó podria ajudar-me amb aquestes paraules. M'ha vengut al cap Parole, parole. Una cançó que no m'agrada gens, per cert (com les discussions), això l'ha convertida en la cançó perfecta. El que no hagués imaginat mai és que Youtube m'obsequiàs a la primera amb la millor versió que podria haver trobat mai, sense cap mena de dubte, i la que a més expressa de manera genial el meu estat d'ànim i el que sent per aquesta persona. Per a tu, amb núvols o sense núvols. I gràcies.

Una flor, un ocell, una espiga



Avui he començat el dia pensant en la conversa que vaig tenir ahir amb un amic. Tot és molt complicat en aquesta vida, absolutament tot. Li vaig recomanar una pel·lícula (Love actually), sempre m'anima veure-la, no cal que us recordi lo nyonya que puc arribar a ser. He intentat recordar també la banda sonora, quines cançons hi ha? Pensava trobar-ne alguna per penjar-la en el post d'avui amb unes paraules d'ànim per a aquest bon amic.

I el meravellós Youtube m'ha ofert això: Songbird, d'Eva Cassidy. En principi, massa romàntica per al meu objectiu. Però les imatges que l'acompanyen, són irresistibles... Una flor, un ocell, i una espiga. Definitivament, no tot és complicat en aquesta vida. Filmar aquestes imatges ho degué esser, crear la càmera que les recollí, també, editar el vídeo, per descomptat.

Però gaudir-les, és senzill. Gaudir la bellesa de la senzillesa no és difícil, domés cal que ens aturem una mica. Avui és dissabte, demà, diumenge, serà més fàcil. Pensa en això, amic.

dijous, 12 de novembre de 2009

Bona nit



Quantes vegades hem dit bona nit a les nostres vides? Més que nits hem viscut, no?
Quantes vegades ho hem desitjat de tot cor quan ho dèiem? Poques, al manco en el meu cas.
Però és un dia més que hem pogut compartir amb aquella persona. Estigui a prop, estigui enfora, l'hem tenguda un dia més al costat. Un dia més...
Demà començarà tot de bell nou, sobre els fonaments que haguem pogut posar avui. Les hores de la nit ajudaran a què s'enfortesquin.
A tu, bona nit.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Homenatge al dubte constant



Dubtes, dilemes, incerteses, aquestes paraules em són molt properes des de sempre. En l'esforç de fugir-ne he pres moltes decisions equivocades, i les que cometré. L'única solució que hi veig és la calma ("calma": una paraula que sempre tenc a la boca i al cap). D'acord que em fa estar encara més dins del dubte, però també em permet guanyar temps, temps per descobrir nous valors que incorporar al plat que els correspongui en la meva balança imaginària.
Però, pensant-ho bé, també és possible que aquesta idea sigui l'única manera que he trobat per tranquilitzar la mala conciència, o la inconsciència, o les dues coses, i es tracti en realitat d'una treva, com diu la cançó.
No sé, ara tenc aquest dubte...

No tengo a quién rezarle
pidiendo luz,
ando tanteando el espacio a ciegas

No me malinterpreten
no estoy quejándome,
soy jardinero de mis dilemas

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame un respiro.

No tengo a quién culpar
que no sea yo
con mi reguero de cabos sueltos

No me malinterpreten,
lo llevo bien,
o por lo menos hago el intento.

Hermana duda,
pasarán los discos,
subirán las aguas,
cambiarán las crisis,
pagarán los mismos
y ojalá que tú
sigas mordiendo mi lengua,
pero esta noche,
hermana duda,
hermana duda,
dame una tregua.

Hermana duda,
pasarán los años,
cambiarán las modas,
vendrán otras guerras,
perderán los mismos
y ojalá que tú
sigas teniéndome a tiro,
pero esta noche,
hermana duda,
sólo esta noche,
dame un respiro.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Ha arribat el fred



És diumenge. A fora ha arribat l'hivern. Em resistesc a què torni a entrar dins casa. Enguany no deixaré que ho faci. He estat preparant-me: he impermeabilitzat en la mesura del possible els exteriors de la casa. He ordenat l'interior, ara és més confortable (al manco per als que hi vivim). He reforçat les portes i les finestres més febles, per allà on s'escolava la fredor. He entrat llenya, així estarà seca quan encengui el foc. Si protegesc l'interior, protegesc el meu cor, i protegesc als qui estim. A dins domés hi ha d'haver calma, escalfor, i silenci.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Propòsits per al cap de setmana



- Gaudir dels amics
- Passejar
- Anar al cinema
- Escoltar música (tipus aquesta cançó)
- Dormir...
- Xerrar
- Riure
- Fugir dels lios...

Aquests són els bons propòsits que vaig escriure dijous vespre. Vaig desar el post únicament per la cançó, perquè vaig pensar que aquesta llista era una tonteria. I resulta que no, resulta que és dissabte vespre i he fet tot això entre ahir i avui, i som feliç, estic esgotada però som feliç. L'únic punt que em preocupa és el darrer, però és que la definició de "lio" no la tenc massa clara... o no la vull tenir clara... o no la vull tenir clara precisament ara...

dimecres, 4 de novembre de 2009

"Sentir la vida"



Maria del Mar Bonet va versionar aquesta cançó de Haris Alexiou en el seu darrer disc, Terra secreta. Em qued amb l'original, però agraesc a na Bonet haver-nos facilitat la traducció. Una lletra sensual i una música amb força que formen una cançó de les que fan sentir papallones a l'estómac i amb la que me'n vaig a dormir aquesta nit...

Per una cançó

Dono tot el que tinc per ballar amb tu
per trobar en el meu cos les teves carícies
per sentir el teu alè en el meu coll nu
i oblidar-me de l'esguard que potser ens vigila.

Dono tot el que jo tinc per una sola nit
per sentir-te a prop meu i sentir la vida
per girar com un estel els dos embogits
indiferents al món que aquesta nit ens mira.

Dono tot el que tinc per un sol somrís
que s'endugui la raó que ara ens empresona
per ferir amb deliri tots els teus neguits
per obrir-te un paradís on no hi ha penombra.

Una dona i un home i una cançó
són l'altar, la passió, són les esperances.
A la llum de les espelmes parlem d'amor
a la cambra que guarda tantes abraçades.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Rebel·lió



M'havia apuntat a un curs per a conèixer una llei orgànica que potser sigui important per a la meva feina. Un curs de 25 hores, repartides en dos horabaixes a la setmana durant el mes de novembre. Avui era el primer dia, la primera sessió. No hi pens tornar: tres hores escoltant a un professor que no és professor sermonejant sobre obvietats constitucionals i legislatives que podíem llegir per duplicat a la còpia en paper i al powerpoint, i que a sobre repetia un cop i un altre...
La vida és molt curta i a més hi ha el tema de la balança. Avui xerrava d'ella amb una persona molt important per a mi. Tenc tendència a mesurar la gent, els fets i les situacions en una balança imaginària, intentant valorar racionalment els pros i els contres a l'hora de prendre una decisió (cosa que sempre m'ha costat molt, per altra banda). I, mentres evitava que els ulls se'm tancassin en les tres hores més llargues de la meva vida, he posat la balança (imaginària, repetsc) sobre la taula, i he començat a pensar en què porres feia allà i en totes les coses que podria estar fent en aquell moment.
La balança ha fet patapám cap a un costat (m'estranya que ningú hagi sentit el cop) i automàticament he decidit que aquell bon home no em tornaria a veure la melena. La decisió ha vengut recolzada per la meva amiga, amb qui havia decidit fer aquella cosa anomenada "curs". Sempre està bé tenir un bon amic que et faci costat, en les verdes i en les madures.
Tornava amb el cotxe cap a casa i a la ràdio ha sonat aquesta cançó: super ianki, amb molta bateria i molta guitarra elèctrica, o sigui, de les que en principi no m'agraden. I he sentit un estrany, per desconegut, sentiment d'alegria i de victòria per l'acte de rebel·lia d'avui, el de no tornar al curs. Si, ja sé, com a acte de rebel·lia és ben poca cosa però, què voleu que us digui, cada un es rebel·la amb el que té a mà...

dilluns, 2 de novembre de 2009

Res és més simple



Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Itàlia



Amb totes les persones importants de la meva vida he parlat d'anar a Itàlia. Somnis, plans, il·lusions... i, com moltes altres, aquesta també s'ha esvaït cada cop. Ahir va tornar a aparèixer la mateixa il·lusió. Independentment de què passi, no canviaria aquests moments de somni, de vol, per res del món. Tocar-ho amb les mans mai podrà ser tan hermós com imaginar-ho, n'estic segura.
Si, definitivament aquest serà un diumenge nostàlgic. És curiós poder sentir nostàlgia d'una cosa que no s'ha viscut mai... Tal vegada sigui per la força de la veu de Mina, la tendresa de les melodies de Paoli, els violins arrebatadors, tal vegada sigui perquè, al cap i a la fi, si que ho he viscut dins meu.

EL CEL EN UNA HABITACIÓ: MINA
(Gino Paoli, 1960)

Quan estàs aquí amb mi
Aquesta habitació no té més parets
sinó arbres,
arbres infinits:
quan estàs aquí aprop meu
aquest sostre violeta
no, no existeix més.
Jo veig el cel sobre nosaltres,
Que quedam aquí
abandonats,
com si no existís res més,
res, res més en el món.

Sona una armònica
sembla un òrgan
que vibra per tu i per mi
sobre la immensitat del cel.
Per tu i per mi:
al cel.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Ballant sobre les notes d'una cançó



No tenc ni punyetera idea de francès. Allò, Voilà, Mon Dieu, Brioche, Croissant, Mon ami, Mon amour, Mon cher, Merci ... i poca cosa més. De tota manera, no faig cap descobriment si dic que és un plaer per als meus sentits, concretament per al de l'oïda, gaudir de cançons com aquesta. M'és igual què diu la lletra (per no entendre, no entenc ni el títol), però estic convençuda que és meravellós. Ideal per escoltar en dies nyonyos i tontos, que darrerament en tenim molts. Ideal per descarregar pensaments negatius. Ideal per somriure. Ideal per somniar amb un dolç futur. Acaba la cançó, tot té un fi, però basta amb tornar a donar el play, al manco avui, al manco ara. Demà ja ho veurem...

divendres, 30 d’octubre de 2009

Per al meu amic



En Lluís Llach no "me mata", és ver, però la cançó m'encanta. La vaig descobrir en aquesta versió de Dani Flaco (ja saps: les versions i jo, jo i les versions...), ell va fer que em fixàs en el que hi diu. La lletra em fa estremir, ara i ahir. I sempre ho farà. Gràcies, amic.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Canvi de plans



Avui acabava de penjar un post realment terrorífic, l'acab d'esborrar. Aquest està molt millor. Em sentia un altre cop com ella, sola i alguna cosa més, i he recordat la pel·lícula, especialment per la cançó. Pentura us demanareu com devia ser l'altre post perquè aquest és una mica depriment, millor que no us ho conti. Aquesta història no és tan trista, en sèrio, domés ho sembla: també he pogut recordar el final de la pel·lícula, una telefonada que ja no esperava m'hi ha fet pensar. És un final dels que m'agraden. Mentre acabava d'escriure això, la telefonada s'ha repetit, per si de cas no havia estat prou efectiva el primer cop, però ho havia estat...

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Una mica de dolçor

http://www.youtube.com/watch?v=4Eb651s_o1Q

Una setmana complicada, un mes complicat, un any complicat. Diuen que l'esperança és el darrer que es perd. Deu ser ver, perquè hi ha moments, no sempre, però hi ha moments en què el futur es converteix en present, sembla que els desitjos es puguin tocar, i sent com l'esperança m'agafa de la mà i em diu: "ja arribam, el que cerques està darrera aquella cantonada". Però no és ver, rera la cantonada no hi trob mai res. Pot ser sigui una il·lusió provocada per una baixada de tensió, o pel canvi de lluna, vés a saber. Però tant dóna, és en definitiva un estrany i dolç moment que se'n va així com ha vengut. I no passa res. Em refugii en una cançó, per exemple una cançó com aquesta, i tot torna a la normalitat.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Quantes coses voldria mai tenguessin fi

Senza fine (Gino Paoli, 1961)


Sense fi
arrastres les nostres vides
sense un segon
per somiar
per poder recordar
allò que vivírem.

Sense fi
ets un instant sense fi
no hi ha ahir
no hi ha demà
tot i ara en les teves mans
mans grans
mans sense fi.

No m’importa la lluna
no m’importen els estels
tu ets per a mi la lluna i els estels
tu ets per a mi el sol i el cel
tu ets per a mi tot allò que vull.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Ningú no és perfecte...

Con faldas y a lo loco (Billy Wilder, 1959)



Sota la premisa "ningú no és perfecte", que posa punt i final a aquesta pel·lícula, no trobau que hauríem de moure'ns, de viure?
Si ens ho poguéssim aplicar a nosaltres mateixos (i també a qui sigui que tenguem al davant) ens estalviaríem moltes decepcions, desenganys, pèrdues, oblids, frustacions, culpabilitats, ràbies, indefinicions..., puc seguir, però no fa falta, no?

Un desig

És dilluns.
Amb aquesta cançó ens desig (m'hi incloc, no sigui cosa que) un bon dia i una bona setmana:



Tot i que arribam a veure la vida de tots i cada un dels colors de l'arc de Sant Martí, avui em qued amb el rosa.
I això que no m'agrada, excepte quan es tracta de flors, i quan es tracta d'aquesta cançó.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

L'optimisme fet cançó

Ha estat fàcil. Domés calia pensar amb en Rufus i tot d'una he recordat aquesta cançó [esper que l'enllaç funcioni]:
http://www.youtube.com/watch?v=cfDO48OzURE
Fantàstica, divertida i tendra.
I a sobre fa sol, un dia preciós. Què més se li pot demanar a un diumenge?
Ups, vaig a mirar els resultats de la primitiva...!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

A vegades no cal entendre...

... ni intentar-ho, tan sols...



Stardust (Hoagy Carmichael & Mitchell Parish, 1927)

Sometimes I wonder why I spend the lonely nights
Dreaming of a song,
The melody haunts my reverie
And I am once again with you,
When our love was new
And each kiss an inspiration.

But that was long ago,
Now my consolation
Is in the star dust of a song.

Beside a garden wall where stars are bright,
You are in my arms.
The nightingale tells his fairytale
Of paradise where roses grew.
Though I dream in vain,
In my heart it will remain,
My star dust melody,
The memory of loves refrain.

La vida, la roda

divendres, 23 d’octubre de 2009

És fàcil


En realitat tot és fàcil, si li perdem la por, clar.