"La vida tal cual"

He duit un dies de mosqueig, amb la sensació de què res va bé, però en poques hores, un gir de 90º, d'aquests que la vida t'ofereix sense adonar-te'n, ha fet que em senti en pau amb el que m'envolta. Els ingredients de la fórmula? Em sembla que han estat aquests: tres hores de bar amb dues amigues de tota la vida, la força i la superació d'una d'elles i la serenitat de l'altra; una classe de zumba farcida de suors i rialles, la força i la superació d'algunes de les persones que eren allà; aquesta cançoneta que me martelleja el cervell des d'ahir... 

QUÉ BARBARIDAD!, Jaime Urrutia (2002)

Ráscale
Vais a ser testigos de algo especial
si estáis preparados para flipar, chiriririchichi
hay tantas cosas que os van a epatar
hay las tallas hermosas de la realidad, chiriririchichi 
 Un espectáculo sin igual
Mm pasotes, excesos la vida tal cual 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad ay
Un mundo entero sin descubrir ay
paseándose entero delante de ti
Vais a abrir los labios para exclamar ay
que como está el patio, qué barbaridad
una pelicula sin final
brutal, ridículo celestial
se puede reir y se puede llorar 
es una verdadera barbaridad... 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad, ay
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca
qué barbaridad
por los clavos de cristo, qué barbaridad
ráscale ahi 
Un espectáculo sin igual  
que da a la vida toda su sal
se puede reir y se puede llorar
es una verdadera barbaridad 
qué borrachera, qué sucio está el mar
que no me quieras, qué barbaridad ay
menuda traca, qué buena que estás
no tengo resaca
qué barbaridad, por la madre de cristo
qué barbaridad 
ráscale ahí  
qué borrachera, qué sucio está el mar  
que no me quieras
qué barbaridad
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca 
qué barbaridad.

Tararejant

Té 7 anys. Començà a tararejar aquesta ària sense saber d'on li venia. La seva mare em digué que l'havia escoltada un pic per la tele, li havia encantat i feia dos dies que estava "dalequetepego" amb ella. No sé gaire d'òpera, de música clàssica, bé, no sé gairebé de res, però aquesta me la conec. Li vaig deixar el cd amb el llibret.

I vaig pensar que, mentres un nin sigui capaç de deixar-se sorprendre i encantar per les coses bones de la vida, no tot està perdut. Encara que pugui ser tard, encara que els dies siguin com les ones sobre l'arena, l'encisament continúa en els que ens envolten, ho veurem si volem obrir els ulls i aixecar la vista del terra; ho sabrem si volem aturar-nos i escoltar.

Olor de colònia, de Sívia Alcàntara (Edicions de 1984, 2009)

La història dels habitants d'una colònia tèxtil catalana a la posguerra, després d'una guerra civil que deixà la por i l'odi incrustats en una gent que es conformava amb sobreviure. Un incendi remou els febles fonaments de la comunitat i en provocarà grans i petits canvis al llarg de dècades.

Una gran novel·la, molt ben estructurada i amb uns personatges perfectament definits. M'ha agradat el fet que tots fossin protagonistes: l'autora dóna a cada un d'ells la possibilitat de donar el seu punt de vista, i això fa que et fiquis en la pell de tots, fins i tot dels "dolents", i els comprens. Un caleidoscopi on cada element està engarçat de manera genial.

Cheek to cheek

No és que estigui encara sota els efluvis de Sant Valentí. En sèrio que no ho estic. De fet, penj això perquè havia de penjar alguna cosa i com que la meva vida, gràcies a Déu, està d'un previsible apabullant i, a més, no se m'acudia cap "agudesa", he pensat provar en teclejar qualque cosa amb aquesta cançó de fons.

Una cançó domés apte per a afeccionats als musicals. Darrerament estic donant "canya" a un recopilatori de músiques de pel·lícules de Woody Allen i aquesta n'és una. El vídeo de youtube ho diu tot. Jo únicament puc afegir que quan l'he vist he tengut nostàlgia d'una època que mai no he viscut, si és que això és possible.

A tots nosaltres

El dia d'avui és un dels més nyonyos de l'any. Sant Valentí. Flors, bombons, perfums... Ni el fred ha aconseguit refredar el tema. Ràdio, televisió, premsa, mostradors... Aaiiishh. I sabeu què és el que més m'ha arribat al coret? Doncs aquesta cançó, que Paul McCartney acaba de treure del forn (no acaba les bateries, l'home). Radio 3 me l'ha oferida quan tornava a casa. I, mentres sonava, he pensat que escriuria un post escoltant-la de nou i que el dedicaria als enamorats. A continuació, aclariria que els enamorats som tots nosaltres. I aquí ve la meva aportació nyonya -i prescindible- al dia: tots, absolutament tots, som "culpables" d'haver-nos enamorat al manco un cop a la vida; tots, absolutament tots, som "susceptibles" de continuar enamorats o de tornar-nos enamorar de nou. Tots, en definitiva, tenim el dret moral de celebrar aquest dia. Encara que alguns ho farem de la manera més discreta i tangencial possible, també us ho dic...

Misterious power

Una amiga ha penjat avui unes estrofes de Walt Whitman. I he recordat que algú molt especial va regalar-me fa molts anys un poemari seu. He cercat al world wide web més coses d'ell i he trobat un poema que m'ha encantat. Després he llegit que no és seu, sembla ser que se li ha atribueix de manera errònia. Però no em puc estar de penjar-lo. I hauria de fer l'esforç de memoritzar-lo. Són just les paraules que necessitava sentir. El misteriós poder de la casualitat...

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant,
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la…

La meva primera neu

Mai havia estat a la neu, i no és gens habitual que la neu arribi on visc. Manco avui. Avui l'he trepitjada, n'he fet bolles, l'he olorada... Que durà conseqüències per a les meves plantes? Ben segur. Però en ocasions no podem evitar que el que passa, senzillament, passi. I l'únic que podem fer és deixar-nos dur.