dijous, 2 de juliol de 2015

La vellesa i els records


El pájaro espectador
Wallace Stegner
Libros del Asteroide

Una molt bona novel·la. Estic contenta d'haver insistit i no haver-la abandonada, si bé he de dir que vaig aparcar-ne la lectura per dues historietes més lleugeres.

És una història en dos temps. En el present, Joe i Rut són vells i gaudeixen d'una jubilació daurada que ja voldrien molts, tot i què ell no acaba de gestionar d'allò més bé el fet d'envellir. Arran de l'arribada d'una postal, inicien la lectura compartida del diari personal que ell va escriure molts d'anys abans, crec que vint, durant el viatge que feren a Dinamarca amb la finalitat de conèixer les arrels de la seva mare.

No cont res més, tret de les meves sensacions: els personatges estan molt ben construïts. Les referències literàries que apareixen al llarg del llibre, motivades en gran part pel fet que en Joe fou agent literari, estan molt ben duites. La "trama danesa" està ben resolta i enganxa. I, per sobre de tot, el que per a mi és el bessó del llibre: veure la dificultat del protagonista per adaptar-se a la decrepitud del cos, encara que sigui pausada i lleugera, i l'esforç i el procés que implica superar-ho i deixar-se dur. També resalt la relació de la parella, després d'anys de convivència.

Resumint, ben recomanable.

dilluns, 4 de maig de 2015

Coses bones

Darrerament estic millor, de més bon humor, més animada. Agraesc les darreres setmanes de respir, és un alè després d'un hivern que s'ha fet llarg.

Com que aquests dies han predominat les coses bones (segons una amiga, que ho va llegir no fa gaire, aquestes són les que hem de remarcar), aquí va la llisteta (sé que me'n deix alguna):

1. Una bona lectura: la de la dreta, El pájaro espectador (l'estic allargant una micona, és el meu ritme actual i no en tenc cap de millor).

2. He vist dues bones pel·lícules: La dama d'or i Pride. Les dues m'han tocat la fibra sensible (resulta que encara la tenia! La fibra, dic).

3. He tret la càmera a passejar (sí, ja sé, no té molt de mèrit, és primavera...):




4. Fa setmanes que no tenc cap "catarro": creuem els dits, que enguany he batut un rècord...

i 5. No pot faltar la cançoneta de marres, aquesta em posa de molt bon humor. Pertany a la banda sonora de Pride i forma part d'una escena memorable.



Sí, un post bastant dispers. Ni més ni manco com qui l'ha escrit.

dilluns, 30 de març de 2015

Porter, Short, Allen i un tal Paul



Senzillament deliciosa, aquesta cançó: I'm in love again.

Un senyor (Cole Porter) la va compondre el 1924. Un altre senyor (Bobby Short) la cantava cap al 1971. Un tercer senyor (Woody Allen) l'escollí com a part de la banda sonora d'una de les seves pel·lícules, Hannah y sus hermanas. Un quart senyor (un tal Paul) l'ha inclosa a una playlist de Spotify, anomenada "Woody Allen: Movie Soundtrack OST".

Gràcies als quatre, m'ho pas d'allò més bé escoltant-la. La melodia és estupenda i Mr. Short la canta d'allò més bé. Anima l'esperit.

dijous, 5 de febrer de 2015

De moixos


El gato que venía del cielo
Takashi Hiraide
Alfaguara, 2014

Vaig comprar el llibre perquè m’encanten els moixos. De fet, tenc la sort de viure a una casa al camp i a dia d’avui tenc quatre moixes, més el moix d’uns veïnats que ve cada dia de visita, matí i tarda. El llibre no m’ha decebut, però tampoc puc dir que m’hagi encantat. Ho deixarem en tables. Sí puc dir que entenc perfectament com viuen els protagonistes de la història la seva relació amb els moixos, i sobretot amb Kiri, l’autèntic protagonista. Els moixos són esperits lliures i interessats. Els amos som els proveïdors no domés de les necessitats bàsiques, sinó també de tot allò que implica comfortabilitat i passar-s’ho bé. I donen alguna cosa a canvi? Doncs sí, i és important: una companyia autèntica i tranquil·la. Veure que, de tots els llocs que poden escollir per descansar, escullen el teu costat, és un goig. La contrapartida és la seva pèrdua. Saps que en qualque moment arribarà, és el que té ser un esperit lliure, però això no et prepara per a ella. Com tot el que estima un, deixa un buit enorme. Aquestes són les sensacions que el llibre m’ha fet rememorar.



dijous, 29 de gener de 2015

Nouveau calcul


Hi ha una afició que practic molt sovint, i és la d’estar tranquil·la. És un bon exercici a l’hora d’intentar apaivagar certes tormentes que s’activen ocasionalment en el meu interior.

No hi ha un mètode únic en la seva pràctica, sinó que depèn de la sorpresa que em pugui causar el descobriment d'una melodia, d'un paisatge, d'un sentiment o d'un pensament. Mentre dura el gaudi i el record, puc dir que les marees es regulen, un nouveau calcul reequilibra la situació i el que jo entenc per tranquil·litat, s'estén.

A tall d'exemple, la imatge de dalt i, sobretot, la melodia de sota...


dijous, 1 de gener de 2015

2015 en rosa



Entre els bons propòsits per al nou any -que ja sé que no compliré- està el d'activar una mica més el blog. En fi, és difícil: tenc una recança a escriure segons què que abans no tenia.

Per a aquest dia 1, he escollit La vida en rosa segons Armstrong, una de les meves cançons de capçalera des que vaig veure French kiss.

No m'agraden gaire ni el rosa ni els colors pastelosos en general, però esper que la vida sigui un poc més rosa que l'any que hem deixat enrere. Desig que, en aquest 2015 que comença, els fats ens donin conhort en tot allò que ens preocupa; i si no són capaços de fer-ho, que ens permetin, al manco, veure-ho amb un filtre rosat que faci que llevem ferro a l'assumpte.

Bon any a tots.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Versió vintage

No posaré aquí l'original (Taylor Swift no és santa de la meva devoció), però reconec que gràcies a ella tenim aquesta versió, que m'encanta. De fet, m'agraden la majoria de versions vintage que Scott Bradlee orquestra per al seu particular projecte, Postmodern jukebox.



PD.: que ningú no és pensi que som una experta musiquera, si no fós per un amic del facebook que va penjar aquesta altra joieta ...